Com es conegut, la ONU neix després de la Segona Guerra Mundial, i es veu condicionada per l’ordre mundial de la Guerra Freda. Més tard, amb la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de l’imperi soviètic, s’ha hagut d’adaptar a un nou ordre en el que cada vegada ha destacat més la unilateralitat de la política exterior dels Estats Units. La guerra de l’Iraq va ser un cop fort en la legitimitat del sistema de les Nacions Unides, donada l’actuació militar sense el consens d’aquesta institució i fins i tot amb unes interpretacions esbiaixades de les seves resolucions. D’altres actuacions unilaterals de les grans potències, com la més recent de Rúsia, posen en dubte la capacitat per a ordenar el món que podria tenir una institució d’aquestes característiques.
L’ONU segueix dominada avui per un Consell de Seguretat en el que hi ha uns membres permanents amb dret de veto. El seu funcionament es basa en l’existència d’uns grans Estats que tenen un estatut diferent de la resta. Dit d’una altra manera, sense amagar-ho, expressa la desigualtat, com un dels trets característics del nostre món, aspecte especialment delicat en una època en la que es critica la globalització econòmica sense frens.
A part del Consell de Seguretat hi ha l’Assemblea General. En aquest òrgan es troben representats de tots els Estats membres. I el Secretari General sempre ha estat una persona amb gran dedicació a la causa de la pau que justifica l’existència de l’ONU.
Reiteradament s’ha defensat una reforma que introduiria més democràcia en el funcionament de la institució i que recuperaria el multilateralisme, tot i que aquest tipus d’iniciatives en la mesura que no interessen els grans Estats es guarden des de fa anys en un calaix.
El repte d’un govern mundial, respectuós amb tots els pobles de la terra, resta molt lluny d’assolir-se, tot i els avenços i bones intencions en alguns camps, com la lluita contra la fam o a favor de la infància en el si de la UNICEF O LA FAO, i les polítiques concretes tampoc és que siguin molt exitoses, com ens ho mostra la situació sanitària de l’Àfrica o les condicions de treball a l’Àsia o a Llatinoamèrica.
A banda de les coses que no funcionen o no estan prou be, cal però reconèixer que sempre hi ha gent amb empenta, iniciatives i voluntat d’ajudar per tal de construir un món millor, més just i solidari, que mereixen també ésser recordats. I que segurament el món encara estaria pitjor sense l’ONU.
En la propera renovació del Consell de Seguretat, l’Estat espanyol s’ofereix com a candidat, dins el conjunt d’Estats no permanents. Veurem quins suports té i si assoleix el protagonisme requerit. En tot cas, cal que restem amatents a les maniobres que es facin, per a que no introdueixi més confusió al problema de l’encaix de Catalunya. Si la crítica al procés sobiranista ha estat molt liderat pel ministeri d’afers exteriors, no fora d’extranyar un augment de la propaganda i de la demagogia anticatalana.
Tant de bo, la “marca Espanya” no s’utilitzi més en contra d’una part de la ciutadania del propi Estat. No sembla del tot correcte dins els paràmetres democràtics. D’altra banda, tant de bó que l’ONU millori la seva organització en benefici de la pau i la llibertat a tot el planeta.
