Aquest proppassat vespre un reportatge sobre els fets del Palau, no aquells gloriosos si no els d’ara, ha fet veure de forma clara a tot el país fins a quin punt es pot ser instrumentalitzador i fanàtic en voler canviar la realitat dels fets.
El reportatge de TV3 va sobre els presumptes robatoris de Fèlix Millet durant la seva llarguíssima gestió davant del Palau de la Música i de l’ Orfeó Català.
El mal gust supura per la ferida quan el germà de’n Millet, un home molt gran explica el dolent que és perquè quan tenien nou anys li prenia els caramels. Un moment més baix en la televisió pública fa anys que no es veia. Em reservo l’ opinió sobre la situació de tant venerable ancià i carrego sobre els desaprensius que es fan dir periodistes i que potser sí han passat per la facultat, però mai tindran el criteri i fins l’ humanisme necessari per exercir noblement la professió.
Queda clar que el reportatge no l’ ha fet algú amb tant curtes mires. Es veu el rerafons d’ espolsar-se les culpes pròpies i traspassar-les a altres. L’ ex consellera de Justícia Tura, diu amb aire de suficiència i quasi ruboritzada que com és que algú amb aquells antecedent pogués fer-se càrrec de la gestió del Palau. I ves qui caram hauria d’ haver-ho sabut si no ella mateixa desprès de tenir la conselleria.
En una altra escena, una mena de patriarca bíblic de barbes i bigotis del vuit-cents, assegut a una poltrona, es permet pontificar sobre si en Pujol va ordenar a les empreses donar 100 milions aquí i 100 milions allà, en compensació per fer una carretera un pont o un túnel. I això ho diu en públic per la televisió pública i no hi ha ningú amb el seny suficient com per posar en dubte tamanyes argúcies que clamen a querella judicial.
L’ estimada televisió de Catalunya per la que vàrem signar jugant-nos el tipus, s’ esta convertint en un òrgan de partit amb opinions fastigoses, una màquina de difamació sense contrastar que ofèn a tots aquells que tenen el rigor i el sentit de la responsabilitat en les seves opinions per davant de la patranya política.
Quina pena haver d’ assistir a tant gran descrèdit per la televisió nacional. Primer va ser Catalunya ràdio que amb programes per a tocats de l’ ala ha perdut la preferència del públic català en favor d’ una emissora de la vanguardia, la del diari que no surt en català.
Ara serà TV3 que per manca de rigor i de l’ estil de qualitat informativa i de producció que la caracteritzava anirà perdent audiència i acabarà per sota de les mamachichos, convertint Catalunya sencera en una sucursal mediatica dels podrits programes d’ entreteniment made in Villa Certosa..
Cal lluitar contra aquells que rere el pretext de netejar la crosta fan de la televisió de tots el seu fastigós pamflet.
