Estem molt, massa acostumats a discutir sobre obvietats i de temes que acaben transformant-se en autèntiques foteses. No cal dir que la premsa en aquest cas hi té un paper del tot protagonista, per no dir-ne ben galdós. Un dels últims casos que ens defineix amb aquest caràcter insatisfet i inacabat que tenim, ha estat el de la gran bandera espanyola institucional que va aparèixer en el míting de presentació del candidat del PSOE, Pedro Sánchez. No em cauran els anells si us dic que estic completament d’acord amb les posteriors declaracions que l’Albert Rivera de C’s i l’Esperanza Aguirre del PP han fet respecte aquesta qüestió. El garriguenc va dir que no entenia per què d’això se’n feia notícia en un estat de dret i homologat internacionalment, i la madrilenya exclamava que ja era hora que l’esquerra espanyola reivindiqués la bandera nacional.
I és que un estat no viurà mai en pau i en harmonia fins que no solucioni el seu problema territorial que afecta inevitablement la relació amb llurs símbols propis. Espanya és un drama, això no ho descobrirem ara, i ho és perquè hi ha molta gent que ha viscut i viu encara de la ferida identitària. Hi ha autèntics malèvols que s’han lucrat de les baixes passions que arrossega aquest tema sense voler solucionar-lo de veritat. No pot ser que l’esquerra espanyola, després de gairebé 40 anys de democràcia encara li costi abrandar la rojaigualda, i penso que el gest del líder socialista és molt important per esclarir moltes coses.
Perquè les coses si no són diàfanes s’acaben podrint, talment com l’estafa de l’Espanya autonòmica que ja està en la seva recta final. Espanya és autoritària i no suporta dobles identitats, Espanya serà unida o no serà mai, aquesta màxima l’hauria d’entendre tothom que vulgui dedicar-se a la política estatal, igual que així ho entenen tots els candidats que es presenten a la Casa Blanca quan onegen la bandera de les barres i estrelles. Només els Icetas, els Durans, els Pujols, els Herreras i tants d’altres il·lusos provinciants no han entès de què anava tot això, i és precisament per aquesta gent que Catalunya i Espanya tenen un mal viure insuportable. Per aquesta colla de federalistes que s’han passat la vida predicant una mentida i que amb la seva covardia s’han deixat fer un dels espolis econòmics i morals més brutals del món occidental. Som el lloc on la tara ha pogut fruir gràcies aquesta doble personalitat que fa segles que dura. En definitiva, per culpa d’aquesta mania d’esperar algun gest de la metròpoli, per culpa d’una falsa il·lusió, per culpa d’uns adolescents polítics que no han tingut la valentia d’anar pel món sols i en dignitat. Per culpa de no entendre què significa la bandera espanyola hem arribat on hem arribat.
