L’embolic era tan gros que en comptes de por la situació feia riure a la Sara. I va començar a riure, de primer fluixet i després amb tantes ganes que fins i tot se li va escapar el lluç de la mà i va sortir disparat en direcció a l’Almirall. Allò ja la va fer plorar de riure. I de mica en mica, els soldats i els pirates van anar parant d’atonyinar-se per mirar la noia que amb llàgrimes als ulls es partia el pit de riure. El sergent es va mirar l’Almirall i també va trencar a riure, i després en Jack i tots els soldats i pirates.
– Què us fa tanta gràcia a tots plegats? – va atronar l’Almirall
– Per tots els dimonis, de què rieu? – va cridar el pare de la Sara
I llavors es van adonar que el lluç volador de la Sara havia anat a petar damunt del barret de dos pics de l’Almirall, i que un altre peix penjava del nus de la faixa vermella que aguantava els pantalons del seu pare com si tingués cua.
Era tanta la disbauxa que més que una batalla semblava una olla de grills histèrics. L’Almirall i el capità es van mirar empipats pel ridícul que feien davants dels seus homes i van agafar cadascú el seu peix i llavors es van començar a riure ells també. En Jack no podia creure’s el què veia: l’Almirall Nelson i en Nelson el Roig, enemics mortals, rient junts cadascú de l’altre com si fossin amics de taverna.
Al cap d’una estona es van apaivagar les rialles i llavors el sergent, tímidament, va preguntar:
– Senyor, i ara què fem? Seguim lluitant? No seguim lluitant?
– Per tots els inferns, aquesta ha estat la millor batalla de la meva vida. No s’ha sentit cap tret però els pirates han rebut de valent! – va respondre l’Almirall.
– Com dieu? Que els pirates hem rebut? Ara si que rebreu vós ! – va dir el pare de la Sara tot estampant el seu peix als nassos de l’Almirall.
Aquest va respondre clavant-li cop de lluç al cap i així, a cop de peix fins que només els van quedar les raspes. Mentre tant, el cuiner de l’Almirall va treure un enorme perol de sopa i va començar a repartir entre soldats i pirates mentre es feien aposta de qui se’n cansaria primer, si el Nelson de debò o el Nelson pirata.
– Ben bé semblen dues versions del mateix home – va dir en Jack el Vell.
A la fi, els dos Nelson van quedar tan cansats que van seure a terra i van menjar la sopa que els oferia el cuiner.
– A fe meva que lluiteu bé, pirata Roig – va dir l’Almirall
– Vós també, tot i que mai havia fet servir un lluç com a arma.
En aquell moment en Jack va fer un senyal secret als pirates en veure que apareixia el Batàvia a la badia. En Frank havia recollit els homes de la platja sospitant problemes pel seu capità i va posar rumb cap al vaixell intrús. I ara, què passaria? Retronarien per fi els canons? L’Almirall de seguida es va adonar que passava alguna cosa i va fer un gest d’alerta al sergent. Aquest li ho va fer als soldats i tot d’una, com si s’haguessin posat d’acord, pirates i soldats es van tornar a enfrontar.
– Prou! – va cridar una veu- Prou! És que no veieu que esteu fent el burro? Fa un moment rèieu i menjàveu junts com si fóssiu companys de tota la vida i ara us torneu a barallar. – Era la Sara que amb un peix a cada mà s’havia plantat enmig dels dos bàndols.
– Pirates i soldats mai no poden ser amics, filla – va dir el seu pare.
– Soldats i pirates sempre s’han d’enfrontar si es troben – va apuntar l’Almirall.
– I no podria ser que algun dia es trobessin i no es barallessin? Això d’avui més que una baralla ha estat una disbauxa. – va respondre ella
– Un disbarat, diria jo, un disbarat ! Si a la cort de Londres se n’assabenten… Per Neptú, no ho vull ni imaginar. – va dir l’Almirall
Semblava un trencaclosques sense solució. Ningú no volia ser el primer en atacar, però, és clar, quedava fatal que dos vaixells enemics l’un davant de l’altre i com si res. La Sara va trobar la solució.
– Almirall, oi que vós no podeu deixar marxar un vaixell pirata com si res? Vós l’hauríeu d’apressar i portar els pirates a la presó, oi?
– És clar, noieta, però no et segueixo. Què vols dir?
– Papà, oi que els pirates no podem deixar marxar una nau que ens interessi sense obtenir-ne un botí?
– I tant!. Però, Sara, a on vols anar a parar?
– Doncs, molt senzill. El nostre botí serà la nostra llibertat, i a canvi l’Almirall mantindrà la seva reputació intacta. No direm mai a ningú que l’Almirall Nelson es va barallar amb Nelson el Roig a cop de lluç, i així ningú no sabrà mai que us vàreu enfrontar. Serà com si no ens haguéssim trobat mai.
L’Almirall i el capità pirata es van mirar als ulls durant uns instants en què va semblar que s’aturava el temps. Cap dels dos volia ser el primer a allargar la mà a l’altre. S’hi podien passar hores, així que la Sara va agafar la mà del seu pare i la de l’Almirall i les va ajuntar de manera que no els va quedar més remei que xocar-les. Però ho van fer com si els passés la corrent.
– Molt bé, pirata. El nostre pacte està segellat. Ai de tu que el trenquis: et perseguiré…
No va poder acabar la frase: tots els homes de coberta ho van fer per ell cridant “fins que els mars estiguin eixuts, si cal”. I van esclatar en crits i xiulades. De fet cap ni un no tenia ganes de lluitar. I així va ser que els pirates van tornar al Batàvia i van marxar cap a Jamaica i l’Almirall va posar rumb cap a Anglaterra.
El capvespre era preciós i la Sara tornava a ser a coberta admirant-lo. El seu pare s’hi va acostar i li va passar un braç per les espatlles.
– Quina pena, papà, no has pogut agafar el teu tresor de l’illa.
– Saps què, Sara? El tresor es pot quedar a l’illa. Era excitant tocar i veure tant d’or i monedes, però resulta que només són això, llueixen un moment mentre els tens a la mà, però quan els gastes ja no els tens i no sempre el que et donen a canvi val la pena. D’altra banda, el botí que avui hem aconseguit és infinitament més valuós: la nostra pròpia vida i llibertat. Pensa-ho per un moment.
– Jo ja ho havia pensat, papà, quan us vaig fer la proposta a l’Almirall i a tu.
Nelson el Roig es va mirar la seva filla amb tendresa i un enorme orgull al seu cor.
