Els pirates es van mirar de reüll i la Sara va voler dir alguna cosa però en Jack li va tapar la boca, per si de cas.
– L’Almirall, heu dit? – va preguntar en Jack
– Aquest vaixell és comandat per l’Almirall Nelson. El coneixeu?
– No, no, que va… – van fer tots – serà un plaer fer-ho ara.
I tot seguit els soldats els van empènyer fins a les barques.
– Què em porteu aquí? Són pirates? – va dir l’Almirall.
– Senyor, els hem trobat a la platja. Diuen que són pescadors de tonyines gegants – va respondre el sergent.
L’Almirall se’ls va mirar tot alçant les celles.
-Em voleu prendre el pèl? Tonyines gegants en aquestes aigües? Digueu-me, qui sou i què hi feu aquí.
Els pirates estaven atrapats. Si deien la veritat els penjarien del trinquet, i era clar que no eren gaire bons mentiders perquè l’engany de les tonyines no havia tingut cap èxit. Tot d’una, la Sara va avançar-se un pas i va espetar a l’Almirall:
– I vosaltres, què hi feu aquí, eh? També pesqueu?
Els soldats es van quedar pasmats davant la insolència de la noia però a l’Almirall li va fer gràcia.
– Vet aquí que tenim una noieta més espavilada que els seus companys. Qui ets, tu? T’han raptat aquests pirates? O és que també n’ets una, de pirata?
I els soldats van trencar a riure. Ves quina pensada, una noia pirata !!
– Doncs, em dic Sara, i sóc, sóc… – es va quedar tallada davant de la mirada d’en Jack – Sóc filla d’un gran home i vaig de viatge d’un lloc a l’altre amb aquests companys.
– Sí senyor! .- Va dir l’Almirall – Una bona resposta, has dit moltes paraules però no has descobert qui ets en realitat. Ets intel·ligent, noia. El teu pare pot estar orgullós de tu.
– I ho estic ! – va dir una veu forta com un tro des del darrera de l’Almirall – Vaja si ho estic !
– A les armes! Tots els soldats a les armes! Ens ataquen els pirates …
I tot d’una es va embolicar la troca. Soldats cap aquí, pirates cap allà, els homes del Batàvia havien saltat a la coberta del vaixell anglès a un senyal del seu capità. La Sara no sabia què fer. Allà tot eren crits, cops i corredisses. Es va ajupir contra la borda al costat d’una galleda plena de peixos. Un soldat que lluitava amb un dels pirates va ensopegar amb ella i va caure de cul i llavors la noia va agafar un peix per la cua i li va donar un bon calbot al soldat. Ella li va trobar la gràcia a l’assumpte i cada cop que se li acostava un soldat, clatallot de peix al cap que s’enduia.
Com que no havien tingut temps de carregar els fusells, els soldats no disparaven sinó que els feien servir com a bastons contra els pirates, i com que aquests estaven buscant la Sara per l’illa, l’única arma que portaven eren pals per a ajudar-se a pujar pels camins del turó. Així que ventellot cap aquí i cop de porra cap allà, tots rebien de valent. Les forces estaven tan igualades que semblava que no hi hauria guanyador per cap banda. Els més afortunats, a més, rebien cop de lluç al crostó.
