I va travessar el salt d’aigua. Al darrera hi havia l’entrada a una cova. Seguia un camí molt estret i el seu pare, que era alt com un Sant Pau, havia de passar encongit.
– Sara no t’allunyis de mi. El camí que tenim per endavant és fosc i estret.
El capità portava una torxa que va encendre amb una metxa encesa que havia portat del Batàvia. El passadís era molt llarg i tenia alguns revolts. Uns centenars de metres enllà s’obria en una enorme caverna. La volta no era massa alta, com d’uns cinc metres, i hi havia un forat que deixava passar la llum de l’exterior. La Sara hi va entrar fins el bell mig, obria uns ulls com taronges i no parava de fer exclamacions de sorpresa.
– Wuauuu!! Papà, això és fabulós. Aquesta cova és fantàstica. Papà, papà? Papà, on ets?
La Sara s’havia quedat embadalida mirant la cova i el seu pare havia desaparegut. El va cridar tan fort com va poder però només va obtenir el seu propi eco com a resposta. Una mica espantada va començar a caminar fent la volta a la cova per veure si hi havia algun passadís obert per on hagués pogut marxar el seu pare. La llum que s’escolava per l’obertura del sostre il·luminava suficientment el lloc, però hi havia una zona de la caverna a on no hi arribava ni un bri de llum i la Sara no s’atrevia a acostar-s’hi.
– I ara, què faig? Mira que n’arribo a ser, ell ja m’ho havia dit ben claret: no et separis de mi. Bé, sóc filla de Nelson el Roig, no puc tenir por de trobar-me sola i mig a les fosques. No puc permetre’m el luxe de ploriquejar com una nena perquè el meu pare no és aquí. No puc… –
I mentre deia això li va començar a rodolar una llàgrima galta avall. Sí, era filla d’un famós pirata, però tenia por. Por d’haver-se quedat sola i a les fosques. Por de no saber trobar el seu pare. Por de no trobar el camí de tornada. Es va asseure en un racó.
Llavors, com si algú l’hagués sentit el plor i l’enviés ajuda, un petit ocell de plomes de mil colors va entrar volant pel forat del sostre de la caverna. Piulava suaument, no de forma estrident com els papagais i els lloros. Era un piular suau i melodiós. Se’l va quedar mirant mentre l’ocell volava per la cova i de cop va veure que s’endinsava pel que semblava un forat a la paret. I si allò era una sortida? Es va aixecar i s’hi va acostar. Hi va entrar i era molt fosc, però ella sentia el piular de l’ocell i el va seguir. Anava molt a poc a poc perquè tenia por d’ensopegar i caure.
