La sentència del procés ha provocat una reacció que, no per previsible, tindrà conseqüències el proper cicle electoral. A principis del mes de setembre vaig descriure els efectes que tindria la decisió del jutge Marchena en el conjunt de la ciutadania. Aleshores vaig assenyalar que els partits vivien gràcies a la inèrcia de la gent i que una falla judicial posaria en evidència que no estaven a l’alçada de les circumstàncies. Al llarg dels darrers dies hem vist que, a més de navegar sense lideratge i sense un relat coherent, l’stablishment de JxCAT i ERC ha perseguit violentament el nostre jovent, els ha criminalitzat i fins i tot ha obert els terrats dels edificis de la Generalitat per ofegar-los amb gasos lacrimògens mentre es manifestaven. Tot en perfecta coordinació amb el Ministeri de l’Interior espanyol i amanit amb neonazis campant pel carrer. Una curiosa manera de fer República que, si no és la de Salò, no sé a quina deu fer referència.
La resposta que s’ha donat des de la bancada convergent ha estat vergonyosa. Ni la més gran de les selfies pot tapar aquest escàndol. Buch ha justificat sense cap mena de pudor les actuacions del cos; intel·lectuals com Marta Pascal han afirmat que la ciutadania no els representa i prejubilats com Artur Mas han comparat els joves manifestants amb els terroristes de les Rambles. Tot això en un context on els Mossos i els piolins han comès autèntiques barbaritats, on s’han dut a terme les pitjors càrregues dels últims anys i on una de les figures més visibles dels atemptats de les Rambles ha rebut un una pilota de goma. Nivell a l’alçada dels resultats electorals que obtindran. Després no entenen per què porten 7 anys enfonsant-se.
ERC, amb el republicanisme sà al capdavant, ha preferit tirar del protagonisme que generen les seves mediàtiques figures a Twitter. No són poques les piulades que al llarg d’aquests dies han disparat Gabriel Rufián o Joan Tardà defensant una clara posició equidistant: ni amb la policia ni amb la víctima, criminalitzant els joves manifestants i blanquejant del tot la repressió. Per acabar-ho d’adobar el dissabte 19 d’octubre van fer la contramanifestació a la plaça d’Urquinaona -amb via Laietana- marxant al cap d’un parell d’hores i deixant a la gent abandonada davant de la policia. Una pèssima notícia que es veu contrarestada per les xiulades i els insults que es va endur la comitiva rufianesca a Arc de Triomf. La situació que viuen els de Junqueras és millor que la de l’espai convergent però també és molt incòmoda i no s’aguanta per enlloc.
Més enllà dels paràgrafs irònics, que no deixen d’amanir una situació trista, el govern de Quim Torra és lamentable. Ens trobem més a prop d’una revolta que d’una revolució. Estem en els preliminars d’un sistema polític que rebentarà les costures gràcies al jovent. És normal que passi quan el relat utilitzat és oposat als fets que portes a terme. També és normal que passi quan els menors de trenta anys estan fora dels cercles de poder i només fan que rebre garrotades dels seus. La resposta del carrer és deguda a uns quadres que, com assenyalava a principis de setembre, estan bunkeritzats. Qualsevol persona amb un mínim d’accés a les xarxes socials pot buscar els llistats públics d’alts càrrecs i creurar-lo amb els comptes de Twitter. Només veurà el següent: persones alienes a la realitat que pengen fotos d’actes polítics estèrils, retuits dels seus líders i piulades lamentant els aldarulls d’aquests dies –normalment aquestes piulades van acompanyades de retuits d’altres alts càrrecs del mateix partit que comparteixen la plorera pels containers. Són un grup que viu en un altre planeta i no es preocupa dels problemes reals de la gent. Les Mariantonietes del procés feta grup social.
No és la Síndrome de Sherwood, és Marlaska fent de William Westmoreland
Són molts els experts que els darrers dies han intentat trobar una explicació a les accions dutes a terme pel Cos de Mossos d’Esquadra i el Cos Nacional de Policia. El comissari traspassat David Piqué ha sortit a la palestra gràcies a la tesina de màster on desenvolupa un seguit d’estratègies i tàctiques repressives. L’exagent va teoritzar el que anomena la “Síndrome de Sherwood” partint de referents intel·lectuals clàssics. Una lectura recomanada pels aficionats a la estratègia militar, el realisme i qualsevol activista que vulgui entendre com funciona i reprimeix la policia. És amena de llegir.
Per copsar què va passar, al marge del vídeo explicatiu del 3/24, cal tenir en compte que en cap cas es va posar en pràctica aquesta estratègia difosa a bombo i platerets pels nostres mitjans. La realitat és molt més dura i simple: es van utilitzar les tàctiques secundàries assenyalades per l’excomissari en el seu treball, o sigui que es va anar més enllà de la legalitat i es van violar drets fonamentals. La zona dels jardinets de Gràcia és un (no l’únic) d’aquests punts calents. Per aquestes males praxis – en coordinació perfecta entre la policia catalana i espanyola- no és necessari fer cap màster.
El punt més àlgid de tots va produir-se el divendres 18 d’octubre. La Batalla d’Urquinaona va ser la primera victòria de l’independentisme des de la tardor de 2017. Els agents de la policia es van trobar absolutament desbordats per un jovent que va més enllà del Tsunami Democràtic i dels actuals lideratges del procés. Nois i noies insultantment joves van passar per sobre dels agents de l’ordre. Els antidisturbis, exhaustos, van acabar sense munició i es veien incapaços de controlar 9 kilòmetres d’eixample. Ni els carrousels ni les detencions en massa van aconseguir parar els peus a la futura generació de líders polítics. Tampoc els va frenar que buidessin tres ulls en 10 minuts.
Divendres era una amalgama perfecta de lluites compartides. La barreja entre independentistes, antifeixistes i anarquistes exemplificava sobre el terreny el relleu generacional i la història del país. Passejar-se pel carrer Casp era visualitzar ordes de joves lil·liputencs amb roba fosca, balaklava, casc i ulleres de protecció. El centre de Barcelona va exemplificar el declivi de l’actual règim polític i l’inici del que naixerà el 2023. Ajeure’s als ferrocarrils i observar com la canalla tafanejava el Telegram d’Anonymous em feia sentir vell i orgullós.
El resultat de la Batalla d’Urquinaona va accentuar la col·laboració entre la Generalitat i l’Estat i va propiciar que s’aturés la violència activa per part de la policia. Des d’un punt de vista clausewitzià l’independentisme va aconseguir una derrota tàctica (el jovent retrocedia) i una victòria estratègica (Mossos i CNP tampoc mantenien les posicions i ni tan sols podien controlar les infraestructures crítiques, forçant la seva retirada a casa). Es pot dir , des del prisma de David Piqué, que Catalunya va viure la seva Ofensiva del Tet i que Marlaska és William Westmoreland. Una molt bona notícia si tenim en compte que els enfrontaments eren de caire asimètric.
Els joves no tenen cabuda en cap espai existent
El jovent que fa uns dies va sortir al carrer no té cabuda en l’actual sistema polític. Són una nova fornada d’activistes independentistes que van més enllà del Tsunami Democràtic i dels CDR. L’ANC i Òmnium Cultural ni fa falta mencionar-los: queden a mil·lennis de distància de qualsevol de les persones que va sortir al carrer a deixar-se la pell. Parafrasejant a l’Oriol Cós: el futur President de la Generalitat i la meitat del seu executiu estaven tirant pedres a la policia. És sà i natural que aquesta gent no càpiga en un sopar groc.
L’Assemblea Nacional Catalana s’equivoca fent un apropament tàctic als CDR creient que en aquests trobarà desenes de joves militants foguejats en la sentència als presos polítics. Fins i tot els Comitès han anat a rebuf del carrer. Només han respost els darrers dies de revoltes amb performances que servien per entretenir i poca cosa més. També és absurd des d’un punt de vista antirepressiu. La millor estratègia perquè tot floreixi és no tutelar al jovent a través dels actors actuals que ens han dut a la fallida com a moviment. Si els volen ajudar només necessiten que s’assenyali els errors i les virtuts assolides en el passat.
La principal fita dels CDR és haver estès les accions de desobediència civil a un públic que no venia de l’Esquerra Independentista tradicional. És convenient que no es vegi als nois i noies d’aquests dies com un grup de gent a evangelitzar per part d’aquests. Cal entendre el paper de cadascú i les seves limitacions. El gran punt fort dels CDR és que, al contrari que la resta d’entitats, han intentat sortir del marc de l’stablishment de JxCAT i ERC i sovint han pagat un cost elevat. A la gent jove se l’ha de tractar per igual i assistir-la o, com està passant amb el govern, els passaran per sobre.
Els partits i les entitats oficialistes són un cau de vells sense cap mena d’estratègia. La direcció política és inexistent i no es poden demanar miracles. No poden aportar gran cosa perquè no volen i, els que voldrien anar fins al final, sovint no saben com fer-ho sense sortir de les seves pròpies contradiccions. Els nostres joves són una generació que té empatia pels presos però no se senten representats per aquests. Això és bo: es mouen fora de l’estructura autonomista i no es guien pels mateixos incentius que els seus ascendents. Són, es vulgui o no, la generació que ens portarà a la independència i que dinamitarà l’stablishment polític actual. No es pot pretendre que tota aquesta gent entri a militar en un partit que els ha rebentat a cops de porra o els ha criminalitzat. No li demanis als joves que facin performances estèrils quan han demostrat que la desobediència civil ha anat més lluny en una setmana que en dos anys d’obediència als líders de JxCAT i ERC.
Les conseqüències
La Batalla d’Urquinaona tindrà efectes directes sobre la sociologia electoral del nostre país. La primera de totes és que accentuarà encara més l’enfonsament de JxCAT; la pèssima gestió d’Interior i els pactes amb el 155 han minat la poca credibilitat de l’espai convergent. No hi ha cap jugada mestra que pugui salvar la vergonya de les darreres setmanes. En aquest sentit no seria descartable que la CUP aspirés a fer-li el mític sorpasso. Les dades, però, ens diuen que el seu sostre electoral encara és massa just per créixer de cop. Cal tenir en compte que poden passar quatre anys entre es produeix un trencament sociològic i es plasma a nivell electoral.
La segona gran conseqüència és que ERC guanyarà aquest cicle electoral de forma pírrica. La revolta que hem vist al carrer afecta a les franja que ronda dels 16 als 25 anys. Aquesta no és la majoritària tot i ser la més mobilitzada socialment. Fins 2023 no veurem com l’estratègia dels republicans faci aigües. A dia d’avui la franja que va dels 30 als 50 anys (la que decideix les eleccions i que, al contrari que els menors de 18 anys, pot votar) encara confia en ERC per manca d’alternatives. Els de Calàbria s’aniran desgastant a mesura que es faci evident que no tenen cap mena de fons i que només volen alimentar la roda del hàmster. Parteixen de la mateixa tara que JxCAT: no volen fer la independència i tampoc saben com s’hauria de tirar endavant. Les seves incongruències els ofegaran. Serà aquí on els nous lideratges afloraran i on la CUP tindrà la oportunitat de fer el gran salt endavant. De moment, però, toca observar com es desfà el sistema de partits català i es vesteixen les noves alternatives. Com a politòleg aniré desgranant el país a base d’enquestes. Com a articulista em desfogaré en articles com aquest. Ens ho passarem bé.
