El 9 de març, commemorem els seixanta anys de la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris de la Universitat de Barcelona (SDEUB), més conegut com la “Caputxinada” i que es va celebrar a la sala d’actes del convent dels caputxins de Sarrià, a Barcelona, del 9 a l’11 de març de 1966. En aquesta assemblea hi participaren uns 500 estudiants, una vintena de professors, a més d’artistes, periodistes i intel·lectuals catalans, entre ells, Jordi Carles Guardiola, Jordi Rubió, Salvador Espriu, Joan Oliver, Antoni Tàpies, Manuel Sacristán, Mª Aurèlia Campmany, Ricard Salvat, Carlos Barral, José-Agustín Goytisolo o Agustí Pons.
Va ser el professor Manuel Sacristán l’autor del Manifest, “Per una Universitat democràtica”, un text que va ser llegit al convent del caputxins de Sarrià, quan encara la policia no havia arribat (ni havia assaltat violentament el convent), tal com ho recull el periodista Agustí Pons al seu llibre, “Comunistes, catòlics i cia”.
El Manifest va ser signat per estudiants, catedràtics i per moltes altres persones interessades en la problemàtica universitària. El text del professor Sacristán, com no podia ser d’una altra manera, reflectia les idees de canvi dels universitaris, que postaven per una Universitat democràtica. Com diu Agustí Pons, “llegir hui el Manifest, no perd ni un gram de la seua importància. A l’inrevés, apareix com el document inspirador de la universitat actual, la de després del franquisme, tant en els seus aspectes més positius, com en aquells que, els ulls d’ara, ens poden semblar més discutibles, o més necessitats de canvis”.
El Manifest, com ha dit Agustí Pons al llibre esmentat abans, apostava per “una universitat que respecte la llibertat d’expressió, de funcionament plenament democràtic i d’alta exigència científica”. Un dels paràgraf del Manifest, defensava que la universitat havia de “prendre en les seues mans, la causa de la llibertat de la cultura i inserir-la en l’ampli horitzó de la lluita per la llibertat, dins la societat espanyola”.
El P. Joan Botam, frare caputxí i superior del convent de Sarrià, va frenar la policia, encapçalada pel terrorífic comissari valencià, Vicente Juan Creix, que volia acabar amb aquella reunió “clandestina”. El P. Botam també es va enfrontar al Governador Civil franquista, Antonio Ibáñez, que volia que els entregara aquells estudiants.
Al llibre, “Mirada de pau. Joan Botam, memòries”, aquest caputxí explicava la conversa amb el Governador: “Jo vaig ser contundent: mire, li vaig dir, jo no compliré el que vostè em mana i no trauré aquesta gent del convent, perquè són els nostres hostes”.
El P. Joan Botam, un frare defensor dels drets humans, es va encarar a les autoritats franquistes “per, en nom de la llibertat, protegir, no només la cinquantena de frares que vivien al convent, sinó també els cinc-cents estudiants que teníem acollits”.
El setge i el posterior assalt al convent amb que es va acabar la “Caputxinada”, va originar una carta de protesta per l’entrada violenta de la policia als caputxins de Sarrià. A més, els abats i els provincials dels Ordes Religiosos de Catalunya, van firmar un document per recolzar l’acció d’aquest caputxí, defensor de la llibertat.
Des del diari “Arriba” i els altres mitjans del “Movimiento”, es va difamar la “Caputxinada”, però amb aquest gest del P. Botam, a Roma se’n van adonar que el que s’havia fet als caputxins de Sarrià, ja havia passat abans a Itàlia, on els membres de la resistència també s’havien amagat en convents i esglésies.
Com explicava l’escriptora Montserrat Roig, “els tres dies de març (que va durar la tancada) van ser una illa de llibertat i de democràcia. Va ser la primera manifestació ciutadana d’una societat ferida, que començava a perdre la por”.
Les detencions i tortures d’estudiants després de la “Caputxinada”, van originar una manifestació de protesta d’uns cent capellans, que van anar des de la catedral de Barcelona a la comissaria de la Via Laietana, i que van ser tractats a colps de porra per la policia. Fins i tot alguns d’ells van ser condemnats a presó.
L’Església Catalana, en el seu compromís per la llibertat i la democràcia, es va enfrontar al franquisme amb la “Caputxinada”, un esdeveniment precedit per altres accions de protesta, com la fundació de CCOO, el 20 de novembre de 1964 a l’església de Sant Medir de Barcelona, o uns anys més tard, amb la creació de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí de Barcelona, el 7 de novembre de 1971 o, encara, amb la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, el 1970, en protesta pel judici de Burgos.
Ara fa seixanta anys, acollits pels caputxins de Sarrià, i pel seu superior, el P. Joan Botam, la “Caputxinada” mostrava la imatge d’una Església compromesa amb la lluita per la democràcia i per la llibertat. Una Església que, fidel a l’Evangeli, denunciava l’opressió i la repressió del Règim autoritari franquista.
Aquella Església, que hui molts enyorem, amb sintonia amb el Concili Vaticà II, no es va mantindré “neutral”, ni va mirar cap a una altra banda, davant l’absència de llibertat i la repressió d’un estat autoritari, sinó que, amb fermesa evangèlica i llibertat d’esperit, va apostar i defensar els Drets Humans i la democràcia, tal com va quedar palès amb la “Caputxinada” de 1966.
Precisament, el divendres passat va morir un d’aquells sacerdots compromesos amb la llibertat i detingut pel Règim de Franco: Joan Soler, el capellà del barri del Poblenou de Barcelona, conegut pel seu compromís social i empresonat a la Model per acollir, en ple franquisme, gent que fugia de la repressió de la dictadura. Tot un exemple, com el P. Joan Botam, d’una Església compromesa amb la justícia i la llibertat.
Pense que l’arquebisbe de València hauria de fer com va fer el P. Botam o com va fer mossèn Joan Soler i (amb valentia), presentar el missal romà en valencià perquè siga aprovat.
No podem esperar més anys en publicar el missal en valencià, utilitzant els arguments de sempre: “Cuando el valenciano deje de ser un tema debatido políticamente”, els mateixos arguments que utilitzaren els arquebisbes Miguel Roca, Agustín García Gasco o Antonio Cañizares per no publicar el missal. I és que la dreta del nostre país, sempre polititzarà el valencià (perquè el menysprea) i per tant, sempre serà “un tema debatido”, com diu l’arquebisbe Enrique Benavent en la magnífica entrevista que li fa el periodista Alfons Garcia (Levante, 8 de març de 2026).
L’arquebisbe Benavent diu també que “el valenciano no puede ser una lengua excluida de la Iglesia”. Però la realitat és que el valencià és una llengua exclosa de la litúrgia, als temples, malgrat la bona voluntat de l’arquebisbe, que diu que ell predica “frecuentemente en valenciano”. De fet, al meu poble, l’únic lloc on em sent foraster, és a la meua parròquia, que utilitza el valencià esporàdicament i d’una manera anecdòtica. De nou misses cada setmana (sense comptar els funerals), huit són en castellà i només una, els diumenges i a les 9 del matí (una hora ben intempestiva), és en un “valencià”, sovint macarrònic. I això que en la consulta sobre la llengua que va promoure el conseller valencià, José Antonio Rovira (el qui el dia de la dana se’n va anar a sa casa, a Alacant), al meu poble va eixir majoritàriament l’opció pel valencià que van triar ells pares. I amb tot, les misses no són en valencià.
Hi ha qui qüestiona el canvi climàtic i fins i tot hi ha qui nega que la terra és rodona. I amb tot, la ciència aposta per defensar el medi ambient i l’heliocentrisme, encara que siguen “un tema debatido”. I és que no es pot arribar a cap “paz social” entre els filòlegs i quatre indocumentats que neguen la unitat de la nostra llengua. De la mateixa manera que no es pot barrejar l’oli i l’aigua.
No per ser la nostra llengua “un tema debatido” (això sí, per quatre indocumentats), no podem deixar, pels segles dels segles, l’aprovació del missal en valencià, quan l’AVL i les universitats de tot el món aposten per la unitat de la nostra llengua, un tema científicament demostrat. Els qui neguen la unitat de la nostra llengua, són com els qui neguen la llei de la gravetat o el principi d’Arquímedes. I si per quatre indocumentats (alguns d’ells canonges), no es pot aprovar el missal valencià, anem apanyats.
També m’he alegrat que l’arquebisbe haja dit que “es lógico y justo que las víctimas de la dana exijan responsabilidades y verdad”. Llàstima que això no ho diguera davant els familiars de les víctimes (que li ho haurien agraït molt), en el funeral de desembre de 2024, en memòria de totes les persones que van morir ofegades el 29 d’octubre d’aquell any, degut a la nefasta gestió (com ha dit la jutgessa de Catarroja), del govern valencià. Molts familiars de les víctimes van trobar a faltar en l’homilia d’aquella Eucaristia, les paraules que ara ha dit l’arquebisbe, sobre l’exigència de responsabilitats. Però més val tard que mai.
