«La guerra és una cursa entre el bolxevisme i la civilització cristiana». Aquest era l’argument que va motivar la Carta Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol en referència a la guerra d’Espanya.
Escrita pel cardenal Isidre Gomà a instàncies de Franco, la Carta, signada a Pamplona l’1 de juliol de 1937, va rebre l’adhesió de tots els bisbes espanyols llevat del cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, del bisbe de Vitòria, Mateo Múgika i de l’ancià bisbe de Menorca, Joan Torres. La Carta es va donar a conèixer el 10 d’agost i s’adreçava a tot el món per explicar la situació que passava Espanya, «una de les més grans tribulacions de la seua història».
Els bisbes espanyols signants afirmaven que en aquell conflicte bèl·lic es jugava «una partida decisiva en pro o contra la religió de Jesucrist i la civilització cristiana» i justificaven el seu posicionament pel seu ofici pastoral. Creien que la premsa estrangera havia tergiversat les notícies referents a l’alçament militar, contribuint a una «desviació, que podria ser funesta per als sacratíssims interessos que hi ha a la nostra pàtria».
Tot i reconèixer que les guerres són un flagell per a la humanitat, asseguraven que a vegades era el remei heroic únic (sic) per solucionar les coses, «per això l’Església, tot i ser filla del Príncep de la Pau, ha organitzat creuades contra els enemics de la fe». I matisaven de seguida que «no és aquest el cas». Reconeixia que molts cristians havien pres les armes «per salvar els principis de religió i justícia cristiana», però que l’Església no es feia responsable ni de la guerra, ni de l’acusació d’haver conspirat a favor de la insurrecció militar.
Per als bisbes, Espanya estava dividida en dues parts, «l’espiritual, al costat dels insurrectes en defensa de l’ordre, la pau social, la civilització tradicional i la pàtria, i molt ostensiblement en un gran sector, per la defensa de la religió», i l’Espanya republicana, que havia introduït «lleis laiques que anul·laven els drets de Déu» i era qualificada com a «materialista, marxista, comunista o anarquista».
Finalment argumentaven la necessitat de la Carta pel fet que l’Església no podia restar indiferent en la lluita, i per això defensaven que «avui per avui, no hi ha més esperança per a reconquerir la justícia i la pau, que el triomf del moviment nacional».
En el document Relacions Església-Estat en Espanya de 1973, Tarancon, tot i que creia que la publicació de la Carta Col·lectiva va estar motivada pel clima de clericalisme i anticlericalisme d’aquell moment, i que els bisbes no havien pensat de lligar l’Església al règim polític, sí que reconeixia que la postura que havien pres aleshores havia condicionat la vida i l’actuació de l’Església en els anys de guerra i els posteriors: «l’Església apareixia als ulls de molts com una potència bel·ligerant primer, com el suport més ferm d’una de les parts després, i com la garantia moral de tota l’actuació i de la legislació del nou Règim».
En relació a la Carta, el P. Hilari Raguer va poder consultar una carta inèdita del cardenal Pacelli, Secretari d’Estat del Vaticà, adreçada al cardenal Gomà. Amb data de 31 de juliol de 1937 escrivia Pacelli: «Atès que l’Excm. senyor Vidal i Barraquer, com Vostè fa notar en la seva carta, no creu convenient la publicació d’aquest document, i per una altra part, Mons. Múgika i potser altres bisbes espanyols no pensen firmar-lo, la Secretaria remet a la coneguda prudència de Sa Eminència, que vegi si no seria prudent suspendre per ara la seva publicació». Es desconeix el motiu, però aquesta carta no va ser enviada al cardenal Gomà.
Evidentment, continuava Tarancon en aquell document de 1973, Franco i el Règim s’aprofitaren del suport de l’Església i «exigiren pràcticament d’ella una aprovació indiscriminada a la seva manera d’actuar, ja que el nou Règim la havia salvada».
Vuitanta-sis anys després de la Carta Col·lectiva, el record d’aquest text hauria de servir perquè la jerarquia actual defensi amb fermesa la llibertat i la independència de l’Església. I també perquè els nostres bisbes no tornin a posar-se al costat d’una opció política concreta, beneint un Règim o un partit polític. Encara que es digui cristià!
