La casta catalana, és a dir, tots aquells directius i propietaris d’empreses que pertanyen a societats vinculades a l’estat com a concessionari o regulador (sector financer, elèctric, i de concessions d’aigües, autopistes, cadenes de TV i ràdio, construcció pública…) han de tenir com a objectiu vital el benestar de tota la societat catalana.
Dit d’un altre manera i apel·lant a les definicions acadèmiques de règims polítics: les aristocràcies del pobles, és a dir les minories dels millors governants, han d’actuar pel bé de tots. Sinó, si actuen només en el seu propi benefici, sense prendre cura de la resta dels ciutadans que no tenim accés a la gestió pública com a modus vivendi, ens sentirem desemparats i injustament tractats. Les aristocràcies que actuen així esdevenen perversos oligopolis i acaben malament perquè la resta no acceptarem indefinidament que ells es beneficiïn de la cosa pública indecorosament i ho facin a esquenes de tots. La desigualtat entre rics i pobres basada en l’herència o la iniciativa privada s’ha de corregir mitjançant els impostos de renda, societats i successions, la finalitat redistributiva dels quals intenta evitar les grans desigualtats i deixar viu l’esperit emprenedor o la protecció dels successors. Les diferencies basades en el treball i la iniciativa existiran, per sort, inevitablement i han de ser acompanyades per una autèntica igualtat d’oportunitats. No és tan clar, però, que el sentit comú i la majoria de la gent accepti que el sector públic beneficiï escandalosament a una classe de directius i empresaris que viuen de gestionar amb sous milionaris el que és de tots. Especialment quan comencen a veure’s clarament desigualtats fruit de la desproporció entre la nomenclatura dirigent i la gent que paga més del què li permet viure dignament.
Hi ha un segon factor gravíssim. Quan el paper dels oligopolis esdevé majoritari en l’economia, es produeix una desincentivació absoluta de la iniciativa privada que empobreix els recursos econòmics i acaba tancant fàbriques comerços i altres empreses no públiques per manca de consum privat. El sector privat és qui tira del carro de l’economia amb una inversió i un consum que no venen ni dirigits ni imposats per el sector públic. Una economia on només hi haguessin La Caixa, Endesa, ATLL i les grans constructores no podria sobreviure sense una massa ingent de turistes que ens fessin entrar els diners que la nostre pròpia activitat no generaria i sense una brutal capacitat exportadora. Us sona aquesta música?
Em permeto fer aquestes reflexions als estimats membres de la casta, els salaris dels quals mai podré igualar com a empresari industrial exportador, ni les obsessions dels quals per controlar el mercat a cop de influència o decret no podré mai compartir. Ho faig amb l’absoluta certesa que només la gestió dels nostres propis recursos, és a dir que només amb la independència política tindrem vida econòmica i social resolta a mig termini. I també amb l’absoluta certesa que han de moderar els seus salaris, els seus beneficis i les seves exigències particulars i col·lectives com a lobbys de poder. La casta catalana ha de posar-se a treballar per tots els catalans. Jo ho dic amb sorna però de bon rollo i, ull, que la CUP ho dirà d’una altra manera. I això , castes de tot el món, no ha fet més que començar. Es diguin CUP, Le Pen, Trump o Stalin. Ull, que això és més vell que l’anar a peu. I les revolucions tots sabem com comencen i, malauradament, no sabem mai com s’acaben. Per això , casta catalana, feu un pensament . Encara hi sou a temps.
