“Prefereixo a Durruti que a Felip Puig” diu Xavier Boix, President d’ICV al Vallès Occidental com a resposta a un tuit de Francesc- Marc Álvaro on, el periodista i assagista, recomanava llegir “El holocausto español” de Paul Preston. El Sr. Boix és President d’una secció del partit que va crear i, fins fa quatre dies, dirigia el Memorial Democràtic del nostre país.
El tema és molt preocupant ja que Buenaventura Durruti, l’any 1922 va entrar a formar part de “Los Solidarios” un grup armat, integrat per anarco-sindicalistes, que atracava bancs i a qui se’ls atribueix, entre d’altres, l’assassinat a l’arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila i Romero. És a dir, un grup de persones que s’autoproclamaren la veu del poble i impartien la seva particular revolta social. A més a més, quan calia, es creien amb el dret de decidir sobre la vida o la mort d’algú. Continuant amb la carrera revolucionària, el de León, es va integrar, l’any 1931, a la Federación Anarquista Ibérica (la FAI). L’organització anarcosindicalista a qui s’atribueix l’assassinat de Josep Maria Planes i Martí.
S’explica que “Els gàngsters de Barcelona” i “L’organització de l’anarquisme a Catalunya i a Espanya” foren els dos grans reportatges que li acabaren costant la vida. Planes estava radicalment en contra de l’anarquisme, però ho combatia amb la ploma, no amb pistoles ni bombes. Si una cosa tenen en comú l’anarquisme i el feixisme és que ambdós tenen com a objectiu l’eliminació de l’enemic.
Personalment trobo molt greu que a Catalunya no s’hagi explicat l’anarquisme com cal, tal i com el relata Sales a “Incerta glòria” o “Cartes a Màrius Torres”, explicant la crueltat d’aquest moviment. Serem un país dividit mentre no vulguem veure que molta gent que era catalanista i catòlica va viure doblement atrapada entre el roig i el negre, entre els failangistes. Com diu Sales a “Les Cartes a Màrius Torres”, concretament la del 2 d’agost de 1936 “I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen de failangistes sense distincions. Resulta fins i tot que la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange; moltes coses que es proposen aquests vénen a ser també les mateixes que volen aquells. La “dialéctica de los puños y las pistolas” de José Antonio ¿no ve a ser la “acción directa” tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i a les eleccions els són comuns (tots recordem allò de “Obreros, no votar” amb què els anarquistes solien empastifar les parets); l’aversió a Catalunya també”.
Fins que no expliquem clarament què va significar l’anarquisme, anirem topant, com la vaca cega, d’una soca a l’altra buscant el camí de l’aigua. No entendrem mai perquè hi va haver catalanistes que, per ser catòlics, es van veure obligats a lluitar a l’altre bàndol.
Ens hem de treure la por a explicar amb ets i uts com, a causa de l’anarquisme, Catalunya va patir una doble guerra. Va ser dinamitada des de dins i des de fora. Cal que tothom sàpiga que la prioritat de la FAI era la revolució i la lluita contra el capitalisme a les zones republicanes i que això els va portar a enfrontaments amb el govern de la República. Per tant, trobo molt greu que algú que forma part d’un partit que va fundar el Memorial Democràtic digui que prefereix aquests revolucionaris a un personatge democràtic escollit per milers de ciutadans.
