La Catalunya de ningú

Sempre m’he preguntat si a Catalunya l’inici del curs polític comença al setembre, al
gener, al maig o al juny, o si realment estem immersos en un permanent cicle polític que
ens requereix tenir a tota hora esmolades les eines.

Però atents, catalans i catalanes que la cosa s’acaba! Prou ja que Catalunya sigui una
muntanya russa. Prou de saltar-se les normes. Prou d’incomplir “la Constitución que nos
hemos dado entre todos”. Està clar que l’arribada del nou govern de Salvador Illa
rebaixarà els nostres nivells de cortisol. Venen a salvar-nos. Venen a posar seny i ordre a
Catalunya. Suposo.

Salvador. El seu nom ens ho indica. Salvador Illa, 133è president de la Generalitat de
Catalunya. 133è president de la Generalitat de tothom. Tot i que a la xarxa “X” ningú no
identifica que sigui el 133è. Suposo que tindrà dubtes en considerar si ha de comptar
Soraya Sáenz de Santamaría o no.

Sigui com sigui, Catalunya obre un nou cicle polític. Un altre. I nosaltres un nou cicle
d’estabilitat psicològica. Després de gairebé un any i mig de campanyes polítiques i
eleccions de tots els tipus i colors, el nostre país entra en una fase d’estabilització. Visca
la democràcia, però prou de campanyes.

El nou president de la Generalitat ha plantejat el seu govern com a “El Govern de tothom”,
un govern que vol donar resposta a les necessitats dels catalans. De tots i cadascun
d’ells. Una acció del tot ambiciosa basada en allò que en psicologia diem “expectatives” i
no pas en una voluntat real de poder donar una resposta coherent a aquesta voluntat
unificadora.

Això no obstant, voler unir i donar resposta a “tothom” implica, molt sovint, perdre una de
les qualitats més importants de la política: la coherència. De què serveix voler donar
resposta a tothom si no hem intentat prèviament ser coherents amb les nostres accions?
Entenc que les proclames basades en la unitat, el servei i la resposta política a “tothom”
poden arribar a donar aquesta tranquil·litat que Santi Vila i Andreu Mas-Colell necessiten.
Però poden arribar, també, a ser una arma de doble fil.

Salvador Illa s’ha plantejat un dels reptes més grans que un president pot tenir en política,
i que és, realment, d’obligatori compliment de les seves funcions. Malgrat això, a
Catalunya vivim un conflicte territorial històric que sovint comporta tenir les coses
extremadament clares si no volem caure en la incoherència.

Donarà Salvador Illa resposta al 80% de la població catalana que està a favor d’un
referèndum d’autodeterminació? Donarà Salvador Illa resposta a un % de la població
ultraespanyolista que, no només odia Catalunya, sinó que també odia el seu partit per ser
“traïdor a la pàtria”? Donarà el Salvador Illa resposta a un % de la població catalana que
està a favor que Catalunya deixi de formar part de l’Estat Espanyol? O voldrà donar
resposta només a aquells que es mantenen “equidistants” al conflicte negant la seva
magnitud? Veurem.

Però creieu-me que aquest propòsit no és fortuït. El president ha decidit proposar-se
aquest repte a la seva agenda perquè no és conscient encara del conflicte territorial que hi
ha a Catalunya. Per això es va posicionar a favor del 155. Per això ha estat el candidat
més espanyolista del Partit dels Socialistes de Catalunya de tota la història. I per això hem sentit a Salvador Illa parlar de Catalunya com a nació a la seva presa de possessió.
Perquè ha estat al moment d’assumir la presidència, que ha necessitat canviar el seu
discurs.

L’equidistància en el conflicte territorial català hem pogut observar que no té èxit, i el
president d’una nació com la catalana ha de tenir molt clar què vol fer amb allò que
representa. Dir-ho està molt bé. Proclamar-ho està millor. Però complir-ho serà difícil.
Illa ha de decidir si ser el delegat del Govern Espanyol a Catalunya, o si realment creu en
el que ell anomena com a “Espanya plurinacional”. Ha de decidir, ja no només si està amb
Espanya o Catalunya, sinó si es planteja com el creador d’una alternativa coherent pel
que fa a l’abordatge de la qüestió territorial catalana.

Salvador ve amb la voluntat de salvar-nos. Però crec que a mesura que passin els mesos,
veurem que realment el que té és una voluntat de salvar-se. Catalunya necessita seny i ordre, és cert. Però Catalunya necessita, també, poder donar resposta a un conflicte territorial que existeix fa segles i que en els últims anys s’ha convertit en un dels conflictes territorials més importants de l’Europa contemporània. I aquest fet necessita reconeixement, acceptació, valor i coherència. I no pas una equidistància que ens mantingui engabiats en un perímetre cognitiu, conductual i emocional volgudament estàtic.
En definitiva, pretendre abordar la problemàtica territorial al mateix temps que t’abanderes
com el govern de tothom és un repte majúscul que el nou president de la Generalitat s’ha
proposat al llarg de la seva legislatura. Esperem, doncs, que volent ser el govern de
tothom, Salvador Illa no acabi liderant el govern de ningú.