Catalunya ha acabat el 2023 superant els 8 milions d’habitants, segons l’última estimació de l’Idescat. Això suposa un creixement de dos milions des de finals dels 80 (la Catalunya dels 6 milions). Aquesta estimació ens deixa altres dades interessants: Avui, un 21% dels residents a Catalunya són nascuts a l’estranger i és gràcies a la seva arribada que es compensa la baixa taxa de natalitat persistent. Tot i així, no és suficient per frenar l’envelliment de la població: l’edat mitjana avui és de 43,3 anys, mentre que el 1987 era de 36,3 anys.
Més enllà de les implicacions que té que el creixement poblacional de Catalunya es mantingui gràcies als nascuts a l’estranger (reptes com l’educació i la integració a Catalunya els deixem per un altre dia) i l’envelliment de la població (el repte de les futures pensions també el deixem per un altre dia), aquesta situació de baixa natalitat al nostre País és causada per diversos factors però n’hi ha un de fonamental: la precarietat en què vivim i patim durant l’etapa de la nostra joventut.
El passat 15 de novembre celebràvem al Parlament de Catalunya una Comissió de Polítiques de Joventut on hi participaven representants joves de diversos col·legis professionals de Catalunya per explicar la situació dels joves col·legiats que exerceixen les seves professions (en aquella ocasió: economistes, advocats i procuradors).
El fil conductor de totes les intervencions, sense excepció, va ser l’accés a la formació, la no-remuneració de les pràctiques universitàries obligatòries, la dificultat en l’accés a la primera feina i la seva qualitat, l’excés d’hores laborals i les baixes condicions salarials i com, aquests factors descrits, condicionés directament l’emancipació dels joves i, fins i tot, en ocasions acaben comportant problemes de salut mental. En definitiva, com aquests elements dificulten als joves desenvolupar els seus projectes de vida.
I tot plegat és encara més angoixant quan hem viscut tota la vida amb la cantarella que si ens formàvem, ho podríem tot. I ara resulta que tot i ser la generació de joves més preparada, no tindrem les condicions de vida que tenien els nostres pares i que havíem vist a casa de petits. De fet, serem la primera generació des de la restauració de la democràcia, que viu pitjor que l’anterior.
De les compareixences es va poder constatar un comú denominador: aquesta precarització s’estén i es prolonga en el temps més enllà dels 30 anys (d’acord amb la Llei 33/2010, de l’1 d’octubre, de polítiques de joventut, la joventut és fins els 29 anys). Per tant, ja no només parlem de precarietat juvenil sinó també en l’edat adulta, fet que impacta directament en la maternitat.
Davant d’aquest context en què vivim, hem de ser capaços de canalitzar les necessitats dels joves, que són necessitats de País, i saber-hi donar resposta. Perquè és responsabilitat de tots poder oferir un futur d’esperança i no d’incertesa, com el que tenim avui.
En aquest sentit, el passat 23 de novembre la Direcció General de Joventut presentava el Pla Nacional de Joventut de Catalunya 2030 que ha de servir per abordar les polítiques de Joventut pels propers anys al nostre País. Esperem que aquesta bona voluntat del govern vagi també acompanyada del pressupost que pertoca per fer front a les polítiques de joventut. Només a tall d’exemple, els 29M previstos pel Govern per repartir d’aquí al 2030 com a ajudes al lloguer no sembla una partida gaire gran per arreglar el problema de l’habitatge i, precisament, no hi ha millor política de Joventut que poder tenir feina estable i habitatge pels joves.
El primer article que vaig fer en aquest mitjà apel·lava als joves a no restar immòbils davant d’aquest context en què vivim. Perquè amb l’excusa que els joves som el futur, diuen, quedem aïllats dels debats polítics del present. I això, senzillament, no pot ser si realment volem que Catalunya tingui futur. Perquè qui ha de lluitar pel present i pel futur dels joves som nosaltres mateixos.
A la propera Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament de Catalunya s’abordarà la compareixença dels representants joves dels col·legis professionals de metges, arquitectes i periodistes, tant de bo les conclusions siguin diferents, però tot em fa pensar que estarem allà mateix. Perquè per fer front a aquesta greu i preocupant precarietat juvenil generalitzada, no n’hi ha de prou en augmentar una partida pressupostària o de reordenar les prioritats polítiques d’un Govern.
Perquè la precarietat juvenil, de ben segur que és una altra conseqüència d’una crisi que viu el nostre país de fa temps i que cada dia en veiem més manifestacions. Per a superar-la amb èxit, és primordial disposar de tots els recursos que generem així com de la plena capacitat de decisió sobre aquests. És a dir, la plena sobirania per Catalunya. Però no només cal sobirania política i econòmica. Cal una nova Estratègia (política) Nacional per Catalunya, per definir quin país volem ser. Cal emprendre aquest debat. I jo tinc clar que vull un país avantguardista, que fomenti l’emprenedoria i la cultura de l’esforç, que aposti per la formació i el coneixement, que tingui clar que la millor política social és un treball digne per tal que tothom, especialment els més joves, puguin desenvolupar els seus projectes de vida. Una Catalunya que avanci i que avanci sense deixar ningú enrere. Un país, en definitiva on no només s’hi garanteixi la vida, sinó que treballi per oferir una vida de dignitat, prosperitat i justícia.
I, aquesta bona vida, només la pot oferir una Catalunya <<lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa>>. Comencem-la a construir avui. No ens podem permetre esperar més. Perquè tot esperant el futur, hi perdrem el futur. I tinguem-ho clar, això no només és responsabilitat del Govern, sinó cadascú des de les seves responsabilitats. Perquè els països no els construeixen només els governs i els partits polítics, sinó tots els seus ciutadans amb els seus somnis i esperances. I com diem sempre els catalans, no deixem per demà el que puguem fer avui. Fem-ho.
