La setmana passada vaig assistir a un acte organitzat pel centre d’estudis Jordi Pujol sobre “Idees per sortir de la crisi”. La taula estava formada per Oriol Amat, Andreu Mas-Colell, Jordi Pujol i Joaquim Muns. Aquella conferència em va aportar grans idees sobre les quals reflexionar, sobretot la que versava al voltant de la diferenciació entre el triangle virtuós (estalvi, inversió i exportacions) i el triangle maleït (consum, endeutament i importacions). Ja saben, com la diferència entre Lloret de Mar a la temporada d’hivern i a la d’estiu. Són dues maneres de veure i viure en un mateix món. No és el mateix viure una nit boja amb alcohol de garrafa i l’endemà tenir una ressaca monumental que viure una tarda tranquil·la i silenciosa, passejant per un poble pràcticament buit i gaudint de les rutes del camí de ronda sota l’harmonia d’aquell soroll del mar, tan relaxant.
Seguint amb la conferència, Oriol Amat ens explicava que en aquests moments la crisi ja no és global, que el gran problema és d’actitud perquè moltes de les economies occidentals ja estan en cicle de creixement econòmic i Andreu Mas-Colell hi afegia que en aquests moments no hi ha més de deu països en crisi. I, justa la fusta, va ser sortir de la conferència i veure un tuit on deia que un reconegut periodista, en un altre lloc i al mateix moment, estava indicant què havia d’aprendre el sobiranisme dels indignats. Vaig tornar a tenir la sensació dels dos Llorets. Mentre en una sala s’estaven explicant els problemes i s’estaven donant idees de com solucionar-los, en una altra sala, de la mateixa ciutat, s’estava recomanant prendre nota de com protestar. A més a més, qualsevol que hagi seguit una mica de prop el moviment dels indignats (o que hagi vist TV3, que ho han cobert amb pèls i senyals) sabrà els problemes que hi va haver perquè es reconegués el dret a l’autodeterminació dels pobles. Un dret reconegut internacionalment i que aquesta gent, en nom de la democràcia real, van romancejar per reconèixer (un ex company de màster va haver de presentar fins a 7 vegades els papers, ja que els hi perdien). Per què molta gent d’esquerres i independentista no volen reconèixer que és una Spanish Revolution i que fins i tot, tal i com es deia per can twitter, és una resposta espanyola a les consultes independentistes? En fi, deixem aquest tema i tornem a la conferència, que va ser molt profitosa.
Muns ens explicava que és una crisi multipolar; una crisi econòmica, social, política i de valors. La crisi econòmica ja la coneixen. La social és perquè aquesta no és una crisi que afecti només al sector productiu, sinó que ha arribat en un moment on la gran massa social també estava endeutada i ha quedat molt afectada per la crisi. Parlava d’una crisi política perquè ha arribat en un moment on es necessiten prendre decisions agosarades i valentes i just és quan tenim una classe política que no dóna la talla per la magnitud de la situació. I, d’una crisi de valors perquè el consum s’ha considerat il·limitat i, per tant, s’han tergiversat els valors sobre els quals tradicionalment s’havia guiat la majoria social catalana.
Jordi Pujol, va explicar que a Alemanya tant treballadors com sindicats havien arribat a un acord per tal de flexibilitzar les condicions laborals, temporalment, amb l’objectiu de no haver de tancar tantes empreses. Es demanava als treballadors menys jornades i menys hores de treball, les empreses pagaven bona part del sou dels treballadors i l’Estat la resta. Tal com deia Jordi Pujol, per l’Estat era molt millor pagar el 20% del salari d’uns quants treballadors que pagar-ne el 100% de molts treballadors com passa aquí actualment. Ell ens deia “sobretot hem de vigilar que el sector productiu no tanqui”. Així doncs, es va seguir una política de responsabilitat per part dels agents econòmics alemanys que ja m’agradaria somiar-la per Catalunya algun dia.
També em va agradar molt la reflexió d’Andreu Mas-Colell sobre la rigidesa del mercat laboral. Com saben, tenim un mercat laboral que discrimina principalment els joves, hi ha una gran fractura entre els que són dins del mercat laboral (els quals tenen la feina pràcticament garantida de per vida) i els que són fora del mercat laboral, principalment dones i joves, als quals els costa molt entrar-hi i trobar feina “bona” i troben feines precàries. Paradoxalment, també aquests que no han aconseguit entrar-hi protesten l’1 de maig, al costat dels sindicats, pel manteniment d’aquest sistema, ja que somien que algun dia podran entrar al mercat laboral i llavors el propi sistema ja els defensarà el lloc de treball.
Així doncs, com poden veure, en aquesta conferència es van donar grans pautes en les quals coincidiren 3 economistes de reconegut prestigi i el Molt Honorable Jordi Pujol. Al final de la conferència feien broma que quan ajuntes 4 economistes en surts amb 5 opinions diferents, però aquell no va ser el cas. Es van complementar perfectament i tant de bo, hi hagués l’actitud i capacitat d’autocrítica necessària per tirar endavant les propostes que van llançar sobre la taula.
Amat ens deia que les empreses que no es veuen tan afectades per les crisis són aquelles que són prudents quan tothom és optimista i optimistes en època de contracció. I, per anar acabant, els donaré la recepta de Mas-Colell, optimisme, integritat i confiança.
