En aquests últims temps, i en el marc virtual d’una decisió col·lectiva sobre el futur del nostre país, hem començat a interrogar-nos sobre una qüestió –la qüestió- de fons ineludible: ¿Per què els ciutadans de Catalunya, en proporció considerable, aspiren a una existència nacional sobirana, independent d’un altre poder nacional? Aquesta és una pregunta que s’hauria de fer tothom, i cadascú hauria de procurar tenir una resposta, és a dir, un projecte nacional de la Catalunya que alguna vegada ha somniat, apta per a una bona convivència del conjunt de la ciutadania, superior a la que ara tenim.
Seria molt poc engrescador que aconseguíssim la llibertat de la nació i no tinguéssim un projecte per a dur a terme transformacions i progressos socials engendradors d’una societat més equitativa, més justa per als seus ciutadans. Que vol dir amb un millor repartiment de la riquesa que entre tots produïm. Probablement, aquest anhel que fa el seu niu a la consciència de milions de catalans, no tindria la mateixa força si el projectéssim en el conjunt de la població espanyola –que ni tan sols sabem si hi sintonitzaria- on, per la seva superior complexitat, costaria força més la implementació d’un nou esbós de societat. En un país de dimensions més reduïdes, en canvi, es poden escoltar molt millor les veus que fan ressonar noves idees i nous ideals.
Quan penso qui m’agradaria que governés una renovada, i tanmateix plural, societat catalana en un futur no se sap si proper, penso en persones que fugin de la temptació d’acumular poder i més poder, i sobretot que tinguin vocació de servei als seus conciutadans. O, per dir-ho com Salvador Espriu, persones que apartin de la seva vida “l’or, la son i el nom”, és a dir, el diner, la mandra i la ineficiència, la vanitat i la prepotència.
Quan imagino una nova situació per al meu país i m’apareixen a la ment els rics de sempre, encara se’m disparen més desigs. Per exemple, que a la Catalunya alliberada hi hagin rics –els rics són inevitables-, però amb sensibilitat per a adonar-se de la duresa, i sovint de la desesperació, en què es debaten els pobres.
Quan considero la necessària contribució dels intel·lectuals a la nova societat que cal construir, manllevo unes paraules refulgents d’Albert Camus dirigides a dos dels seus col·legues, Koestler i Sartre, que diuen: “No creieu que tots som responsables de la falta de valors? I que si tots nosaltres, que procedim del nietzscheisme, del nihilisme i del materialisme històric, confesséssim públicament que ens hem equivocat, que existeixen valors morals i que d’ara endavant farem el que sigui necessari per a fundar-los i il·lustrar-los, això podria ser el començament d’una esperança?
Com m’agradaria que una Catalunya fonamentada en els valors morals de què parla Albert Camus arribés a cristal·litzar en una realitat social satisfactòria per a la gent d’aquest país. Per a aconseguir-ho, proposo que cada ciutadà aspiri a enlairar-se per damunt de les seves resignacions i migradeses, i que ho faci amb l’esforç i la constància que impliquen les grans realitzacions humanes, tant les individuals com les col·lectives.
Evidentment, l’obtenció de la sobirania plena ha de poder ser la gran realització col·lectiva d’aquest país, que no arribarà sense el compromís personal d’un contingent majoritari de la seva ciutadania.
