Aquests dies hem estat testimonis, una vegada més, de les misèries d’allò que se’n diu “la batalla del relat”. Des d’aprop del Congrés estant, alguns hem pogut copsar els girs i contragirs argumentals per acomodar -i acomodar-se- dins d’un marc del que pràcticament ningú en té un control real. L’aprovació d’un Reial Decret de contingut més aviat fluixet al que s’ha anat apujant el valor cada segon que passava des del primer moment en que no se’n tenia garantida l’aprovació. El cap d’una Ministra que, com més se la posa en dubte des de segons on, més afiançada queda, i molta incomprensió. I sobretot, molt de cinisme.
No és d’estranyar que la ciutadania desconnecti de tot plegat. Ens estem acostumant a escoltar el “jo ja no entenc res” a banda i banda. Quelcom, sumat a les fake news, que ens aboca a un abisme de dimensions colossals en el que posarem la governabilitat general i particular en mans de la dreta més reaccionària dels últims 40 anys. Una dreta que torna a intentar vestir-se de moderada mentre nomena consellers ultres. Cal dir que, en alguns casos, els arguments de fons d’uns i d’altres són exactament iguals a Catalunya, canviant una bandera per una altra. Amb les banderes ja tiren i convencen parròquia -generalment, contra els propis interessos dels mateixos acòlits per “raons nacionals” o bé “raons d’Estat”-. Mentrestant, això sí, subjuguen als interessos dels oligopolis tots els recursos públics -per minsos que siguin-. I la socialdemocràcia legitimant-ho tot plegat. Descoratjador, sincerament.
Els que es dediquen a la política institucional des de l’esquerra no haurien de perdre mai de vista que hi són per transformar, per evolucionar les coses. I fer-ho de manera que redundi en una millora per la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes que els han votat amb aquesta esperança. Si no ets prou útil -o si no ho sembles-, la realitat t’acaba apartant. I si no hi ets tu, hi seran d’altres. El guirigall només ajuda als que es vesteixen de sensats.
Entenent que la política és, també, sortejar contradiccions, cal no oblidar-se que aquestes poden ser vistes com una inconsistència per part de molta gent, sobretot quan acaba essent l’únic que es veu -alguns mitjans també se’n cuiden prou de que així sigui-. El millor dels exemples és el que li ha passat a Unidas Podemos: fulgurant com una supernova, aquest espai va presentar-se com una esperança d’autèntica transformació i en només cinc anys va aconseguir una cosa extraordinària i impensable: una coalició històrica i entrar al consell de ministres d’un estat europeu. Ara, després de tot, què en queda? Un gran desconcert i un espai que sembla en descomposició.
L’eterna discussió de si el sistema només es pot canviar des de fora o des de dintre encara no està resolta, però el que si que queda clar, és que el sistema és una piconadora. Robles legitima el “gobierno más progresista” per l’ala més ultra del PSOE i del “deepstate” -i per això és intocable i ho continuarà essent, probablement-, és el remei que té Sánchez per continuar dormint a les nits, a Podemos no li queda altra que cridar i fer-se l’enfadat i a la vegada evitar quedar com el que ho trenca tot definitivament. El PSOE juga a una perillosa geometria variable i pica l’ullet a banda i banda, és frívol fins l’extenuació. Al republicanisme català tampoc l’hi queda massa marge, la causa nacional -indestriable de la social per un partit com Esquerra- ha d’anar indefectiblement de bracet de la voluntat d’entendre’s. I amb qui t’has d’arremangar per intentar entendre-t’hi no és amb qui ja t’assembles sinó amb qui, precisament, pensa diferent. Hi ha qui ho entén perfectament però milita volgudament en la bilis. En algun cas perquè no ho sap fer millor, per desconeixement, per tenir segrestat el marc i en d’altres per mala fe i volent aixecar baixes passions perquè tot rebenti -aplicant allò del “o mano jo o ningú”-.
Molt del que hem anat sabent fins ara sobre espionatge, repressió, etc. No és res més que la pulsió conspiranoica per rebentar el diàleg. Les cavernes mútues, doncs, saben que res és més antisistema que les forces democràtiques intentin entendre’s per poder canviar les coses. Encara que sembli un contrasentit.
Dedicar-se a la política, d’alguna manera, és també haver d’acceptar quotes de cinisme. Els centres de poder, massa sovint, són catedrals on la fe que s’hi professa justament és el cinisme. Hi ha qui no ho suporta, hi ha qui no ho entén. Però això no ho fa diferent. Cal submergir-s’hi i fer un esforç, si cal, sobrehumà. I el més important, el que cal, és valentia perquè el cinisme no acabi essent una cortina per protegir el que precisament es vol canviar.
