La majoria de nosaltres vivim en un habitat que s’ha anomenat “la ciutat difusa”. Això vol dir que la dicotomia entre la ciutat i el camp, que ha estat un dels conceptes que ha fornit la nostra cultura s’està esvaint. Moltes persones pretenen viure al camp amb totes les “comoditats” de la ciutat i consideren que el progrés consisteix en urbanitzar al màxim tot el camp possible. Molts pobles abandonen de manera irreversible els lligams amb el camp i la producció agrària, per convertir-se en centres industrials, de serveis i especialment en indrets on col·locar la màxima quantitat d’habitatges possibles, en un ritme frenètic que destrueix progressivament els paratges naturals. El concepte de “ciutat difusa”, el podem observar clarament a la Barcelona metropolitana, però arriba molt més lluny.
Una part important del nostre país desapareix definitivament en benefici de la construcció compulsiva i abusiva. Ens trobem amb una construcció difusa, perquè augmenta l’edificació i els efectes dels plans urbanístics, però no ho fan amb la mateixa intensitat els serveis socials, els transports públics, el sentiment de comunitat, el civisme dels ciutadans i dels poders públics, ni per tant, el benestar general.
Hi ha casos, a més, què el resultat és antiestètic, com ara urbanitzacions que no deixen veure edificis històrics, rotondes convertides en una mena d’andròmines, o arrencades massives d’arbres del carrer. La “ciutat difusa” en la que ens trobem, conté un germen perillós, i és que en nom del progrés i del suposat benestar es pot destruir no tan sols el medi ambient, sinó també el poble o el país.
Tot plegat ha comportat canvis importants en les condicions de vida i greus conseqüències mediambientals, entre les que destaquen l’augment de la contaminació, la utilització del sol en zones de legalitat revisable, la creació d’una barrera prop de la costa, l’alt grau de pavimentació, etc.
Però voldria insistir en la destrucció progressiva del paisatge natural que s’està portant a terme i en l’augment dels usos urbanístics del sol urbà o urbanitzable, amb la pretensió de remodelar d’arrel els nostres pobles i convertir-los en ciutats. En aquest context, s’ha instal·lat el discurs d’allò políticament correcte i l’expressió clau, gairebé sagrada és el “creixement o desenvolupament sostenible”. Així, sembla que l’objectiu final es aconseguir una mena de ciutat que s’estengui com una taca d’oli per tot el territori, com si no hi hagués límits a la força constructora, com si no hi hagués res més que ciutats, perquè els pobles aspiren a ser ciutats. Augmenta la construcció i la mobilitat es fa cada vegada més necessària però difícil, els cotxes creixen sense aturador, les carreteres ho envaeixen tot, però el desenvolupament de la idea de comunitat no té lloc amb la mateixa intensitat. El camió com a opció de transport de mercaderies augmenta el perill de la conducció fins a límits intolerables, com a l’ AP-7.
Aleshores, Catalunya s’omple de cases i el mes greu és que n’hi ha algunes que no tenen cap connexió amb el fet de viure, ja que son ocupades pocs dies l’any, o son considerades un objecte d’inversió. L’habitatge no és un dret. El paisatge no és un dret. Es viu enmig d’obres continues i els ajuntaments no tenen més remei que cercar un finançament suficient en el fet de la construcció, aspecte que es presenta sovint com un mal menor o inevitable, com si no fos producte d’un statu quo amb els corresponents interessos econòmics i polítics de fons.
L’actual model de vida –que ens han creat- basat en el binomi cotxe-casa, per a fer carreteres s’hauria de revisar, tant per motius mediambientals com socials. De fet ja s’està revisant per amplis sectors socials. En el rerefons del model urbanístic hi ha una imposició política i social. La construcció desbocada sense sentit social és un despropòsit decadent, malgrat els cants de sirena de qui es beneficia de la situació o de gent il·luminada.
