L’interminable cas Millet, els casos de corrupció urbanística destapats, els supòsits de desviacions de diners, l’acumulació de càrrecs públics, la patrimonialització del poder, l’abús de poder de les minories sobre les majories polítiques sense el més mínim sentit col·lectiu de país, la crisi econòmica, ens porten a una degradació important de les condicions de vida.
Avui, domina una concepció avalorativa i relativista de la vida, en la qual ens volen fer creure que el bé i el mal no existeixen, o que depenen de tants factors que tot plegat ens aboca a una gran confusió. Així, sembla que la crisi econòmica sigui una mena de fenòmen natural, sense responsables ni culpables d’haver-nos portat a la situació actual
Hi ha molta cobdícia. La cobdícia es pot entendre com el vici de viure més enllà de les possibilitats de cadascú. I socialment esdevé un excés que es paga: l’economia especulativa, la bombolla immobiliària que ha esclatat i ha deixat el país potes enlaire, les polítiques creditícies sense fonament de determinades entitats financeres, algunes retribucions de directius en èpoques de crisi, la destrucció de l’adversari com a màxima aspiració política, la incomprensió de que tots ens hem d’arremangar per a sortir de la crisi i que l’oposició també té una part de la responsabilitat en la lluita pel futur col·lectiu.
Una part important de la crisi econòmica prové d’una crisi de valors de la manera de viure, abusiva, materialista, consumista, hedonista. La cobdícia comporta una avarícia de diners, de càrrecs, un gran egoisme, un sectarisme manifest, i per tant pot arribar a incloure una justificació dels suborns, de l’engany, de la corrupció, ignorant el lloc que cadascú ha de tenir per a treballar de cara a bé comú.
Només sortirem de forma intel·ligent de la crisi que ens envaeix si som capaços de capgirar la situació i generar nous hàbits, nous valors dominants, que no admetin mai més expressions de cobdícia. No ens enganyem. Cal formular un canvi d’habits , que ens portin a una cultura del servei, de la concòrdia i de l’amor, a fi de construir un país de més qualitat. Desitjo que com a mínim després de les eleccions municipals alguns grups polítics se n’adonin que amb la “cultura del no” només ens abocaran a caure més avall en el precipici en el que ens trobem
