La següent pàgina escrita li va cridar de seguida l’atenció perque la lletra era totalment diferent de l’altra.
“Avui hem lliurat al mar el cos del Miquel. Que descansi en pau i que les aigües de l’oceà li facin de mortalla fins a la fi del món”.
Quan la Berta va llegir això, als tres els hi va correr un calfred per l’esquena. Es van ajuntar encara més, tant que semblaven una croqueta gegant de sac de dormir. La Berta va seguir;
“ El Capità està confinat a la seva cambra i el Martí, el segon de bord, és qui dirigeix La Coloma”.
– El nostre avi? – va fer el Lluís
– Txiiiiiiiii – van fer les dues nenes
“ Jo, el Pep de Can Pitu, el cuiner, escric això perquè el Martí diu que sóc qui en sap més de lletra. I per això us explico què ha pasat d’ençà la gran tempesta.
Vàrem ser arribats a aigües d’Islàndia un dissabte de matinada. Després d’esmorzar fort vam posar proa cap els bancs de bacallà. Vàrem saludar amb la sirena dos vaixells noruecs que també hi anaven. Vàrem estar quatre dies a la zona carregant peix a les bodegues. De sobte, una nit fosca com gola de llop va començar a bufar un vent de primer suau però que xiulava d’una forma estranya. Els mariners, que són molt supersticiosos, van començar a dir que allò no era bon senyal, que si no fora perquè no existien, no els fora estrany de veure sortir del mar un monstre de vuit caps i cent tentacles per engolir La Coloma.
Jo, que seguia fent la sopa, tot d’una vaig sentir que començava a ploure a bots i barrals. Semblava com si el cel s’hagués inundat i ens deixés caure tota l’aigua al damunt”.
La Berta va mirar els seus germans i després cap a la finestra.
– Nois, em sembla que avui és com la nit que va passar això a La Coloma.
Un altre calfred per l’esquena i la croqueta encara es va apretar més.
“Els mariners van posar en funcionament les bombes per treure l’aigua de la coberta. La Coloma es movia tant a banda i banda que la meva sopa ballava dins l’olla com si estigués borratxa.
Llavors vam sentir una campana, com les que s’utilitzen quan hi ha molta boira i no es veu si tens algun vaixell a prop o no. Va sonar dues vegades més i els mariners es van començar a fer el senyal de la Creu per protegir-se d’algun malefici. Tenien por perquè no veien cap vaixell pels voltants, no hi havia boira, però tampoc podien distingir gaire res per la cortina de pluja que quèia.
El capità, un tal Rogelio Montes, que mai havíem vist abans i que va fer-se càrrec de La Coloma perquè el Joan de l’Escala havia agafat febres el dia abans de salpar, va fer posar el vaixell de cara a les onades per evitar que una de grossa el fes bolcar.
Al cap d’uns minuts vàrem tornar a sentir la campana, però llavors sí que vàrem veure un vaixell. Era un mercant enorme que no portava cap llum encès. El capità va engegar la ràdio i va demanar si tenien algun problema, però el mercant no va respondre. Seguia fent sonar la campana però no hi havia senyals de vida per enlloc.
Vàrem pensar a fer-los senyals amb els llums de coberta, però tampoc no vàrem obtenir resposta. A la fi, el capità va decidir d’allunyar-nos del mercant perquè el seu tamany era bestial i un fort cop de mar ens podia haver llançat contra el seu costat i convertir-nos en miquetes en un tres i no res.
La tempesta no s’acabava mai i per més que ens volíem allunyar del mercant no podíem. Semblava que ens anés seguint. I la campana tocava, tocava i tocava.Els mariners de La Coloma estaven cada cop més nerviosos i no paraven de resar a tots els sants que coneixien.
A la fi es va fer de dia de mica en mica i la tempesta es va apaivagar. Va deixar de ploure i els núvols es van començar a esquinçar deixant veure petits trocets de cel blau. Els mariners estaven esgotats i jo ja havia escalfat la sopa tres cops. Aviat semblaria puré. Tot i així, se la van menjar i va semblar que recuperaven forces. Vàrem fer dos grups i mentre uns descansaven unes hores els altres guiaven La Coloma i vigilaven el mercant, que no s’havia separat de nosaltres en tota la nit. El capità va pensar que en haver llum potser algun tripulant apareixeria a la coberta i ens veuria,però es va fer migdia i encara res. Llavors vàrem intentar de parlar per ràdio amb el port més proper però amb la tempesta se’ns havia espatllat. Ara sí que teníem un bon problema, no sabíem ben bé on érem i portàvem un paquebot enganxat a la nostra popa.
