Durant les cinc nits següents la Berta agafava el llibre i la lot i seguia llegint, però a banda d’alguna anècdota de les que l’avi Martí ja els havia explicat mil cops, i d’alguna altra que no coneixien, no hi havia més que llistes de coses que es trencaven i que eren reparades amb el material que portaven a les bodegues, o bé parlava del temps que trovaben camí a Islàndia.
El Lluís cada nit durava menys temps despert i a la Marta li costava moltíssim de mantenir els ulls oberts, però la Berta estava convençuda que en algun d’aquells fulls trobaria una història fantàstica o, fins i tot, un mapa del tresor.
Un divendres que s’havia aixecat ennuvolat, cap al migdia va començar a posar-se el cel negre de núvols de tempesta. L’avi sortia contínuament al jardí, mirava el cel, ensumava l’aire i tornava a entrar tot dient: “Marieta, recull la bugada que això no pinta bé”. Cada cop que sortia tornava dient el mateix: “Marieta, recull la bugada que això no pinta bé” fins que un cop va entrar i va dir “ Marieta, ja has fet salat!”. I tot d’una va retronar el cel com si un gegant monstruós estigués tocant els timbals.
I es va desformar una tempesta com feia temps que no veien per aquelles contrades. Llamps, trons, pluja, les onades del mar aviat es van confondre amb l’aigua que queia del cel i va començar a bufar un vent espantós. Els nens es van espantar una mica perquè mai no havien vist una tempesta com aquella.
De sobte, BUMP! Un cop fortíssim es va sentir a les golfes. BUMP ! un altre cop.
– Qui’m va parir ! Cassun l’olla ! – va cridar l’avi mentre pujava corrents les escales a veure què havia passat.
BUMP !, BUMP ! un altre cop.
– No és res, no patiu. Els nens que deurien deixar la finestra mig tancada i amb aquest vent els porticons petaven contra la paret.
El Lluís estava tan enganxat a la mare que semblava la seva ombra, i la Marta s’havia enfilat a la falda del pare que estava tranquil·lament llegint el diari. L’única que tenia ganes d’anar amunt era la Berta. Volia seguir llegint el llibre de La Coloma.
– Em sembla que avui millor que baixem els matalassos al menjador i dormiu aquí – va dir la mare.
– No! – va cridar la Berta – Eh, vull dir que no passa res, que si els meus germans tenen por ja els calmaré jo.
– I tu, Berta, no tens una miqueta de por? – va fer l’avi
– Una miqueta tan petita que gairebé ni la sento.
Finalment els van deixar anar a dormir a dalt i quan ja eren al llit, llibre i lot a la mà, van tornar a sentir cridar l’avi.
– Maleïts calamars de riu! Ara marxa la llum.
Els nens no ho havien notat perquè adalt ja el tenien tancat, però en mirar per la finestreta es van quedar totalment hipnotitzats: al port no hi havia cap llum, ni al tros de poble que es veia d’allà dalt estant. Tan sols es veia molt lluny la llum del far que il·luminava unes onades altíssimes que petaven contra les roques de l’escullera i que feien ballar els vaixells que hi havia al port com si fossin joguines de plàstic dins d’una banyera. I se sentia el xiulet del vent que s’escolava per entre les bigues del sostre. I, de tant en tant, un llampec i un tro cada cop més fort.
Els tres germans estaven com enganxats a la finestra. Feia una mica de por veure el port així. I, a més, no hi havia lluna. La Berta va decidir que era el moment adequat per seguir llegint. Però va passar uns quants fulls que la lletra no s’entenia gaire i que, a més, la tinta estava correguda, com si li hagués caigut aigua al damunt.
