Les dates són pertinents per pensar sobre la nació catalana i sobre el projecte col·lectiu que tenim entre mans. És per això que els proposo una breu reflexió a través d’un autor que bé pot ser considerat un pensador interessant, entre d’altres coses perquè les seves propostes poden proporcionar eines adequades per pensar Catalunya i els seus reptes actuals.
L’autor en qüestió és el nord-americà Michael Walzer i forma part d’aquest moviment intel·lectual nascut els anys 80 que s’ha anomenat comunitarisme. D’entrada hem de dir que l’etiqueta ‘comunitarista’ és altament problemàtica i al seu interior s’hi engloben autors sovint molt diferenciats. Sí que podem localitzar, però, quelcom que els uneix: la voluntat de superar certs límits del pensament liberal i del seu trasllat en l’organització de les nostres societats.
Els comunitaristes com Walzer s’enfronten, entre d’altres, a dues idees que –segons ells- caracteritzen el pensament i societat liberals: la universalitat dels plantejaments morals i polítics i la concepció excessivament individualista de la persona. A partir d’aquí, el pensament comunitarista es divideix entre aquells que presenten complements al pensament liberal i aquells que plantegen alternatives realment oposades. Walzer formaria part dels primers i, de fet, pot ser considerat un comunitarista-liberal.
El que voldria destacar de la seva proposta és la idea següent: les persones sempre ens movem en el marc d’una tradició, una història i unes concepcions sobre allò que és bo, elements tots ells que s’articulen en el marc de comunitats històriques concretes. En aquest sentit, els plantejaments que ens presenten la persona al marge de qualsevulla tradició i arrelament comunitari són un exercici dubtós. Les nostres concepcions sobre allò que valorem i que ens defineixen com a persones són intel·ligibles només en el marc d’una comunitat i les seves particularitats històriques.
Dit això, Walzer insisteix en que aquesta perspectiva comunitària no vol pas dir que aquestes concepcions comunes siguin quelcom donat que hagi de ser acceptat per simple referència al marc comú o històric. Les persones d’una comunitat democràtica, ben al contrari, han de poder discutir i reflexionar sobre aquestes concepcions que comparteixen en relació a les necessitats socials, a allò que valoren com a béns per a la comunitat, etc. La comunitat política és, així, un espai on la història i el llenguatge es troben per crear una consciència col·lectiva, consciència permanentment en debat i discussió.
Quan hom llegeix l’obra on Walzer desenvolupa aquestes interessants qüestions, Les esferes de la justícia, no pot evitar considerar el següent. Allà on hi ha unes concepcions comunes compartides sobre els béns i les necessitats d’un col·lectiu, allà hi ha una comunitat política. Com a tal, aquesta comunitat ha de poder discutir i decidir sobre totes aquestes qüestions. La proposta de Walzer ens convida, doncs, a respectar l’existència de comunitats i a dotar-les dels instruments per a que puguin seguir discutint democràticament i exercint, en definitiva, el paper de subjecte polític. El resultat bé pot ser un sistema de comunitats altament descentralitzat i amb veritables instruments polítics, en alguns casos els d’un Estat. Naturalment, això no implica un plantejament cantonalista. Si es vol fer efectiva la prioritat del poder polític sobre els mercats globals –cosa que es desprèn de la proposta de Walzer- l’únic camí és la col·laboració. En el nostre cas, una Europa federal amb el màxim d’articulació interna i respecte per la màxima sobirania possible de les comunitats que la integren.
Catalunya ha formulat, en els darrers temps, tot un seguit d’intents d’exercir democràticament la discussió i decisió sobre determinats béns: l’educació, la gestió econòmica, la llengua, les infraestructures, la seva definició com a nació,… i que contínuament han topat amb l’oposició de la unitat política en la qual es troba: l’Estat espanyol. És des d’aquesta òptica que s’articula el nou nacionalisme català, de forma constructiva i amb la voluntat d’obtenir instruments per satisfer aquelles decisions que, democràticament, han estat acordades pel poble de Catalunya. És un reclam que fuig d’essencialismes i de cap plantejament que impliqui la confrontació entre el caràcter d’un poble i el d’un altre. És un reclam democràtic, basat en l’existència de concepcions comunes diferenciades i en la capacitat de discutir i decidir sobre aquestes.
L’actual nacionalisme és, doncs, un projecte constructiu a la recerca de la llibertat, entesa com a capacitat per discutir, decidir i gestionar els propis projectes sobre els béns i necessitats col·lectives. És un reclam de justícia política pel qual val la pena seguir treballant.
