Veníem de moltes ofenses, algunes suportades amb veritables estoïcisme, molts anys d’intents de pacte, de necessitat comprensió, de voluntat de construir i fer-nos estimar que topaven una i altra vegada amb les restes dels ponts que ens van dinamitar al davant. Érem conscients dels nostres fracassos, farts de que una vegada i una altra ens diguessin qui mana i com ens volen.
Veníem de moltes reflexions fetes, molta tinta i molta lletra impresa sobre el país, la nació, la llengua, la voluntat de ser, el fet diferencial… Veníem amb molts anys al darrera, amb molta història a les nostres espatlles, les dels més vells i les dels més joves que l’hem rebut per herència.
Veníem de la Roja i els adjectius imperial i castissos cap a una selecció que si bé no podem estimar és farcida dels nostres jugadors i ídols; veníem de la cantarella insuportable, repetida una vegada i una altra, de “la Cataluña real y española” contra una suposada Catalunya fantasmagòrica, arcàdia nacionalista dels polítics. Veníem del mateix anticatalanisme, del mateix odi d’ahir i sempre.
I ens varem trobar tots amb una solució clara: Independència. Ja no és un crit de màxims, una bravata insensata per desfogar-nos, ni l’espantall de quatre incendiaris, sinó la conclusió que hem arribat després de tots aquests precedents. A afegir-se als que sempre hi han estat, alguns hi arriben per patriotisme i per evolució natural del nacionalisme que durant anys es va poder fer compatible amb el desig modernitzador del primer catalanisme. Altres, després de veure com cap de les solucions anteriorment proposades des de Catalunya no han ni estudiades. Fins i tot hi arriben aquells qui s’ho miren tot més aviat des del benestar i el factor econòmic. La conclusió independentista.
Ahir la manifestació – històrica, multitudinària, per a recordar diran els qui escriguin sobre ella – va fer sentir la veu d’un poble que ja només es pot mobilitzar per assolir un estatus de nació lliure. La majoria dels manifestants van viure una mutació en directe: la convocatòria era contra la sentencia de l’Estatut, però rebutjant que un Tribunal dictés com ens havíem d’autogovernar – d’acord amb les lleis i la Constitució que li permet – i dient ben clar que som una nació – en contra de la definició folkloritzant i sotmesa a la indissoluble unitat d’Espanya d’aital sentencia – estàvem proposant la solució independentista. El federalisme – o qualsevol de les propostes enterrades – es resumia en la ridícula gorreta de Miquel Iceta. Per això ahir la conclusió va ser independentista i la senyera del nen que assisteix a la primera manifestació de la mà de sons pares, l’emblema de la parella de mitjana edat arribats de comarques en autocar i la bandera de la colla de joves universitaris que s’han citat per anar-hi plegats va ser l’estelada.
Però compte amb aquest independentisme seré, intel·ligent i exigent. Tot i que desconfia dels polítics i vol que facin un pas més, no anirà darrera de propostes que no estiguin a l’alçada del civisme, la responsabilitat i l’alegria d’ahir. El crit d’independència al Passeig de Gràcia és la conclusió de tots els processos, el punt d’arribada de tots els camins i, per tant, prou ampli per aglutinar i sentir-se majoritari. La conclusió independentista és, bàsicament, moderada, reflexiva i pragmàtica. Faran bé els grups minoritaris, autodestructius i sectaris d’analitzar com és que un milió de persones els passa per sobre mentre ells no arriben a treure el cap, com poden sintonitzar amb la ciutadania que ahir va omplir els carrers i que obligarà als partits que volen governar a obrir-se a la conclusió independentista o fracassar.
