No estic gens al dia del cine actual. No he seguit mai cap de les “gales” que se celebren de tant en tant en diferents llocs del món. Tampoc no sé res de tot això dels Oscar ni de les estores roges. Res. Trigo molt, a més, a veure tot allò que d’alguna manera hi hagi resultat premiat. Veig que enguany a Los Angeles ha guanyat Argo. Bé, no en sé res i ja la deuré veure un moment o altre. O no. No té cap importància. Detesto els premis, els premis de qualsevol mena, i aquesta inflor de la vanitat que comporten. Em dedico aquests dies a resseguir els llibres de Chandler i de Hammett. I algunes de les adaptacions al cine que se n’han fet. Adéu, nena, per exemple. Gran llibre, però no tan bona pel·lícula. Farewell, My Lovely. Fantàstic Mitchum encarnant Marlowe. Llàstima que ja tenia 57 anys i Marlowe representa que en tenia 15 menys. Ah, el gènere humà! Que bé que el coneixia Chandler, i Hammett. I Higgins, i que bé que el coneix el mateix Ellroy d’avui dia. La corrupció que no és d’avui i ha estat de sempre: compro ciutats, nomeno jutges i batlles, suborno policies, espio els poderosos i, encabat, me n’aprofito. Sempre hi ha, però, algú que no acaba d’estar content ni en té mai prou. I sol ser una noia gairebé sempre. Charlotte Rampling, en aquesta pel·lícula que dic. Molt guapa, però massa tendra i amb una presència no gens malvada que fa molt poc creïble el seu paper. I el blanc i negre d’on sobresurt la figura i la manera de ser de Marlowe, Philip Marlowe. Discret i callat. Més d’1:80 d’estatura i gairebé 90 quilos de pes. Detectiu privat amb despatx obert al sisè pis del Building Cahuenga de Los Angeles. Amb estudis a l’Oregon State University. Solitari, solter o potser divorciat, de mitjana edat. No li sobra el diner i més aviat n’hi falta. Cert cinisme, femellut, bevedor de whisky. Honest, lleial i valent. Valent que no vol dir violent. I compassiu envers els més indefensos, humils i desgraciats. Chandler solia dir que Marlowe i ell no menyspreen les classes altes perquè es banyin cada dia. Les menyspreen per hipòcrites. I afegia, però, que Marlowe té tanta consciència social com un cavall i que el que té és consciència personal, cosa molt diferent. Marlowe és un desenganyat, sí. Un desenganyat que no confia en res ni en ningú perquè un dia s’adonà de la injustícia del món que l’envoltava i de la corrupció que tot ho dominava. I perquè també fou conscient de la seva impotència per posar-hi remei i del fracàs de les seves inquietuds. Tot plegat el convertí en l’escèptic que se’ns apareix a les novel·les i a les seves adaptacions a la pantalla. Una de les figures de ficció que més m’atrau i m’interessa. Molt més que tota aquesta cosa del glamour que envolta les “gales” dels nostres dies. I els discursos “socials” de la gent del sector.
