Fa poc, en aquest mateix espai, parlàvem de maneres de viure la vida segons proposen als culebrots. Avui proposem una reflexió al voltant de com els mitjans audiovisuals, especialment la televisió, donen una dimensió de culebrot o fulletó quan han d’explicar relats periodístics en clau de succés. Això genera en la major part dels casos, una enorme expectació entre els espectadors. Podem afirmar que davant del fet que està succeint, la noticiabilitat estricta dels fets acostuma a quedar en un segon terme, perquè es posen una sèrie d’elements en joc que fan la notícia a mida del qui la fabrica i de qui la consumeix.
Per il·lustrar tot plegat ho fem prenent com exemple el recent l’assassinat dels militars i nens jueus a Toulouse, França. L’autoria de la matança va ser el primer element d’aquest culebrot, en part, perquè es donà peu a especular o rumorejar sobre aquest abans de donar, en dies posteriors la versió correcta: primer es digué que havia estat un grup neonazi i després es parlà de la reivindicació d’un grup vinculat a Al Qaeda. El mateix passà dies després amb la mort del Mohammed Merah: en primer terme, es deia que s’havia llençat pel balcó, i després, es digué que han estat els trets de la policia i les 300 bales en cinc minuts els qui havien acabat amb la seva vida.
Un element característic del fulletó és la identificació del bo i del dolent. En aquest fatídic succés no podem manifestar cap tipus de dubte entre l’autoria dels fets, tenint en compte que el francès era l’autor confés de la matança. Però és evident que en altres casos es prejutja, per part dels mitjans de comunicació, al dolent de la pel·lícula –la famosa pressumpció no deixa de ser un escut al què els periodistes ens agafem més com a salvavides ètic que no pas com a convicció-.
Un altre aspecte que ha fet del succés un culebrot ha estat la filmació. La matança es comet pensant en base a la seva audiència: Mohammed Merah duia penjada al coll una càmera on va gravar els seus crims i els va penjar a Internet. La dimensió que tenia els fets pel jove tenia doncs, més enllà del seu fanatisme religiós, un sentit mediàtic ja que necessitava posar de relleu a la xarxa els seus actes. Un assassinat 2.0. A l’altra banda, cal destacar el paper clau del videoaficionat que grava les imatges que acabaran formant part del noticiari, com mostra aquest document emès a Le Journal de 20 heures de TF1. En altres paraules: l’audiència té un rol actiu en la novel·lització del conflicte.
El paper del govern francès té a veure amb aquesta trama televisada: així, els polítics van fer ús dels mitjans per llançar un missatge de com s’havia de resoldre el conflicte, és a dir, tot proposant un final per la història: El volem amb vida, van dir en més d’una ocasió. La resolució del conflicte va incorporar els elements d’intriga necessaris per mantenir l’audiència en alerta. Així, Claude Guéant, ministre de l’interior francès, afirmava que Merah no donava senyals de vida des de la tarda de dimecres. Genera doncs, una pregunta immediata: Què haurà passat, serà viu o mort?
La novel·lització del conflicte encara no s’ha acabat. Segueix i dóna peu a què el relat segueixi vigent: d’una banda, l’interrogatori i empresonament del germà gran de Mohammed Merah per la complicitat en els fets. D’altra banda, amb les imatges inèdites de l’assalt que Merah va enviar a la seu d’Al-Jazerra a París. Tanmateix, des dels propis mitjans es plantegen preguntes que tracten de buscar en l’origen dels fets. És a dir, incideixen en els perquès. En aquest sentit, els propis mitjans incorporen el tema a la seva agenda, a l’igual que els polítics, que posen el conflicte al servei de l’aparell del partit. La pregunta que es va formular ràpidament estava clara: Quins efectes tindrà aquest fet en la campanya electoral francesa?
Píndoles
1.Operación Uno. Generalment, quan un programa s’anuncia dient que marcarà un abans i un després a la història de la TV, acaba enganxant-se els dits. Veurem quin serà el recorregut de Número Uno (Antena 3), el talent show que es va estrenar ahir amb un bon 20% de share, tot sigui dit, després d’una gran campanya mediàtica. Per resumir de què va N1, podem dir que és una mena d’OT edulcorat: tot són mostres contínues de bonisme entre el jurat i la presentadora i entre tots no es cansen de dir que es tracta d’un programa constructiu. El suposat talent dels concursants, com algun membre del jurat, en aquest espai sense acadèmia, és discutible, encara que es recalqui el missatge És que són tan bons que no sé a qui quedar-me. I el càsting s’evidencia que està molt dirigit per Gestmusic, a l’apostar pel contrast entre la nena de 13 anys i l’avi del grup. A favor d’aquest talent, N1 dóna l’oportunitat de conèixer més estils que el pop comercial, i que Paula Vázquez és l’adequada per dirigir aquest format.
2. Dia mundial del Teatre. Coincidint amb el dia mundial del teatre, posem de manifest com la televisió generalista ha deixat de banda ja fa temps aquest format quan es tracta d’apostar per passar una obra a la petita pantalla. Que lluny queden els mítics Estudio 1. Les cadenes es limiten a parlar d’ell mitjançant entrevistes als protagonistes d’alguna obra. Un dels espais que tracta habitualment l’actualitat teatral és Escenaris, que s’emet a través de la XTVL.
3. Telelenotícies Heredia. A unes poques setmanes que s’acabi el Banda Ampla, la seva presentadora, Lídia Heredia, es va estrenar com a copresentadora del TN Migdia per la baixa per maternitat de Núria Solé. Heredia és una aposta segura i de credibilitat. Però precisament, la seva tornada als informatius és una involució en la seva carrera, perquè està preparada per abordar altres formats. Hi ha perles al 3/24 que mereixien la oportunitat de copresentar el noticiari.
