Avui he tornat d’Islàndia. Sempre m’ha apassionat la vulcanologia. De fet la naturalesa en estat pur ofereix autèntics espectacles, mai superats per cap obra humana. És fantàstic veure l’afirmació de la grandesa dels elements davant la impotència d’una societat vanitosa i extremadament fràgil. Com més avançada, més depenent; com més confortable, més precària; com més sàvia, més ignorant. Afortunadament els fenòmens naturals escapen a tot control humà i no atenen ni a criteris democràtics ni a la geografia política. Alguns estaríem sempre sota un gran núvol de cendra, sense dret a referèndum per descomptat.
Arribo a Catalunya i m’admiro perplex del que ocupa al nostre ajuntament aquesta setmana: el referèndum de la Diagonal. Una gran pensada. El senyor Alcalde vol saber que preferim, que si rambla o bulevard. Les primeres paraules que em surten són operació estètica. Artificial. A mi de ben petit em van ensenyar allò de: molt d’aquí (ulls, orelles, nas) i poc d’aquí (boca), portant el dit a diferents parts de la cara. No sembla que hagi estat un bon aprenentatge del senyor Hereu. Un home que no parla, crida; com diuen de tots els que sordegen, o en el seu cas, que no saben escoltar.
Això de conèixer l’opinió ciutadana és molt important. Qui governa ha de tenir sempre molt present que pensa la ciutadania. Per això serveix trepitjar el carrer, fer enquestes i llegir les cartes als diaris. Veure els reportatges als mitjans de comunicació, que acostumen en matèria local a ser un bon i eficaç mitjà de denúncia del que no va bé. Per això cal seguir críticament l’opinió publicada. Per això caldria escoltar el que diu l’oposició, les institucions i associacions. Per això serveixen també els referèndums. En definitiva, són molts els recursos que permeten intuir i saber al governant, quan de veritat ho vol saber, que pensen les persones sobre una determinada qüestió.
Les protestes, propostes i reivindicacions realment importants creixen per si soles i aspiren a expressar-se de forma oficial, encara que no sempre se les deixi. Les consultes sobre la independència en són el millor exemple. A vegades, és tant clara l’opinió ciutadana que és el propi polític qui en vol viure d’esquenes i evita qualsevol manifestació popular que se’n faci ressò. I la silencia als mitjans de comunicació que controla. El tripartit, l’ajuntament de Barcelona o el senyor Marín en són un clar exemple.
Certament un referèndum ofereix un resultat numèric cert a l’entorn de la qüestió sotmesa a votació. I com a tal és el millor instrument de democràcia directa. Ara bé, aquest sistema genera uns costos que cal posar en relació a la transcendència de la decisió. Per això caldria fixar uns criteris sobre quan cal sotmetre a referèndum una determinada qüestió. Des del meu punt de vista cal atendre en primer lloc a un element subjectiu: la demanda ciutadana que reclama poder pronunciar-se sobre aquella decisió. Dit d’una altra forma, el grau de preocupació que genera l’estat actual de la infraestructura, en aquest cas, que es vol transformar. I tenir en compte elements objectius com són: a) la importància i efectes per la ciutat de la intervenció, b) el grau de consens que genera la intervenció entre les forces polítiques municipals, c) l’haver estat inclosa la proposta en els programes electorals dels grups municipals i la proximitat de les noves eleccions.
Qui governa està substancialment per fer propostes, no per plantejar interrogants. En matèria urbanística tenim una legislació que reconeix el dret de participar en els processos urbanístics a qualsevol ciutadà. I anomenada acció pública per presentar suggeriments, al·legacions i recursos davant plans i projectes que impulsi la ciutat, a més del tràmit específic de participació ciutadana, en el que els col·lectius amb interessos afectats poden intervenir activament, amb una maduració tècnica i social adequada. Per això tot pla i projecte es sotmet a informació pública i es publica als diaris oficials i altres mitjans de comunicació. Aquest fet, que en la majoria de vegades és un tràmit que passa, lògicament, desapercebut pel conjunt de ciutadans, pot ser especialment difós i anunciat per l’ajuntament en determinats casos, que entengui rellevants, com la Diagonal. I tothom que vulgui, poder-hi dir la seva, amb ampliació de terminis si cal.
En el cas de la reforma de la Diagonal em sembla que s’ha generat una consulta artificial. Jo no he sabut percebre una petició ciutadana, ni una necessitat de la gent de pronunciar-se via votació sobre aquesta qüestió. Em sembla que hauria estat més fàcil fer l’esforç de consensuar la reforma entre els diferents grups polítics municipals, amb diàleg amb veins, comerciants, tècnics en mobilitat i urbanisme, en una qüestió que viu al marge de l’afinitat política (no té res a veure preferir rambla, bulevard o altres amb ser de drets o esquerres). O incloure una proposta concreta en els programes electorals, ara que estem a un any de les eleccions municipals.
Dona la sensació que el govern municipal fa més la consulta per una qüestió estètica, d’imatge, que realment per raons d’utilitat o perquè l’importi l’opinió ciutadana, que, per cert, tant menysprea habitualment. Que democràtics i participatius que som, diran, al mateix temps que miren, com els guenyos, només cap una banda, la de les opcions A i B, amagant la C. La conxorxa dels guenyos. Pur cinisme, a costa de les butxaques dels ciutadans. Res de nou a can PSC.
A l’aeroport em trobo en Joan Clos i em comenta que ja té la solució. Si els tranvies passen només de nit no hi haurà problemes de tràfic a l’Eixample i tots contents. I de dia, hi posem un telesilla, que ja ens anirà bé pels jocs olímpics d’hivern. El taxista que em porta a casa d’uns amics, passant per la Diagonal, m’assegura que ell ja ha votat. Es diu Joan Pich i Pon i diu ser la reencarnació d’aquell alcalde estraperlista de Barcelona, ara indignat perquè el senyor Hereu el vol superar en despropòsits municipals.
Bé, em sembla que votaré per l’opció C. I visca l’estrabisme polític municipal.
