EL PRÒLEG (pàg. 7/9)
Escrit per l’alcalde de la vila d’Hostalric, Nil Papiol i Champagne, el pròleg d’aquest llibre explica que l’origen de la publicació cal buscar-la en el Seminari de Recerca “Mirades de Stefan Zweig sobre Catalunya i Espanya”, organitzat pel professor de la Universitat de Girona, Xavier Pla (1). Una de les participants en aquest seminari va ser la professora Lídia Carol Geronès, que en aquell moment duia a terme un estudi “sobre els textos de Zweig inspirats en el seu viatge en terres catalanes, a Montserrat i a Hostalric” (pàg. 7).
Tot seguit, assegura que, en escriure el pròleg, “fem realitat una aposta per la literatura contemporània d’un autor universal” (pàg. 7). L’alcalde està gairebé convençut que “l’escena del conte succeeix en alguna zona boscosa entre el torrent d’en Noalart i el de la Teuleria”, i que el llogarret a què Zweig fa referència és “l’entorn de la plaça del poble de Massanes”, indrets que l’autor austríac “deuria trepitjar personalment” (pàg. 8). En Nil es pregunta darrere “de quina de les històriques façanes de la Vila es deuria haver allotjat Zweig?”, i admet que és “força difícil de precisar”, ja que “molts dels hostals de principis de segle XX avui en dia ja no existeixen o no funcionen com a tals” (pàg. 8).
Nil Papiol conclou el seu breu escrit introductori afirmant que “és un honor poder contribuir a fer descobrir una interpretació més del que hem sigut.” I afegeix: “Per entendre com som. I per tenir clar com no hem de ser” (pàg. 9).
Nil Papiol no concreta les dates del seminari. Assegura, això sí, que en va tenir coneixença llegint al Diari de Girona, “a principis de gener de l’any 2019”, un article del periodista Daniel Bonaventura.
EL RELAT (pàg. 11/24)
A la contraportada del llibre trobem un resum de l’argument de la narració:
“El 1810, en una carretera de Catalunya, durant la Guerra del Francès, una columna de soldats francesos cau en una emboscada prop d’Hostalric. Només sobreviu el coronel de la columna que accidentalment queda atrapat al bosc. Per escapar només té l’opció de de fer-se passar per espanyol i per això mata un home i es posa la seva roba. En el seu vestit espanyol, hi ha un objecte del qual no pot renunciar: la seva creu d’honor.”
El desenllaç del conte suposa l’esclat de la tensió que impregna tota l’acció: després d’haver pidolat una mica de menjar en algunes cases d’Hostalric, el protagonista, atret per una força misteriosa i la necessitat de reposar, retorna al bosc d’on provenia. Aclaparat per un gran cansament, al final aconsegueix adormir-se. El desperta un toc de trompeta. “S’apropaven tropes” (pàg. 23). Es va alçar “d’una revolada” i va veure que els qui s’acostaven per la carretera eren soldats francesos. “Segurament eren reforços per a Hostalric.”
Enfollit d’alegria, “va precipitar-se a l’encontre dels alliberadors”. I llavors “s’escaigué el fet inevitable”: una salva de trets “va espetegar contra aquell suposat espanyol”, que finalment va desplomar-se “banyat en sang” (pàg. 24).
Al cap d’una estona, un dels soldats francesos que va espoliar el cadàver va trobar, “entre els parracs ensangonats” la creu de la Legió d’Honor del coronel”; la condecoració que “el mateix Napoleó li havia atorgat en ple camp de batalla” (pàg. 20). “Després llançaren al camp el cadàver de l’infeliç amb un espetec tan fort que els braços se li obriren mentre anava per l’aire i va caure estès a terra com una gran creu.”
Escrit amb un lèxic lluminós i riquíssim, el relat -que no conté ni un sol diàleg- es llegeix d’una tirada i amb un interès creixent.
EL POSTFACI (pàg. 27/48)
L’estudi de l’autor i del relat que la professora Lídia Carol Geronès fa en el postfaci és minuciós i completíssim. Consta de set apartats: els dos primers analitzen la personalitat i l’obra de l’eminent autor austríac; el tercer fa referència a la seva amistat amb Herman Hesse; el quart parla del seu interès per la cultura francesa; el cinquè i el sisè detallen l’itinerari del viatge que va fer a Espanya i a Catalunya l’any 1905; finalment, en el setè apartat, explica el simbolisme de la creu de la Legió d’Honor que duia el coronel protagonista de la narració.
No és la nostra intenció resumir-los tots, sinó centrar-nos només en els tres últims: el cinquè (“Del viatge desitjat al viatge real”), el sisè (“Descriure els detalls”) i el setè (“La creu”), perquè, segons el nostre parer, són els que més poden ajudar-nos a entendre “el que hem sigut” i “com som”, en paraules -citades més amunt- de l’alcalde Nil Papiol.
Zweig escriu La creu durant la segona meitat de l’any 1905; tenia, doncs, 24 anys. La narració la publicarà al diari berlinès Die Nation, “per primera i única vegada en vida” (pàg. 28) el 6 de gener de 1906 (2). Feia molt poc, doncs, que havia visitat Espanya i Catalunya: en concret, durant la primavera i l’estiu de 1905.
Lídia Carol fa notar que el jove Zweig va dedicar a Catalunya la meitat de la seva estada a Espanya. Ens consta que al nostre país “va visitar dos llocs emblemàtics”: Montserrat i Hostalric. Del viatge al monestir benedictí en parlarà en el seu escrit “En el castell del rei Titurel”, que es va publicar al Berliner Tegeblatt, mentre que La creu, com ja hem dit, es podrà llegir al Die Nation.
L’elecció de Montserrat com a destinació d’un dels seus recorreguts per terres peninsulars es podria explicar, segons Carol, perquè per a la cultura alemanya el massís montserratí és un mite, el lloc on la llegenda narra que hi ha guardat el Sant Grial.
Pel que fa a Hostalric, Lídia Carol explica que “la guia de viatge alemanya més popular del tombant de finals del segle XIX, la Baedeker” (pàg. 39), dedica un dels seus volums a la península Ibèrica, el tercer capítol del qual, a més de parlar de Montserrat, suggereix una “visita força detallada a Hostalric”, una població que la guia qualifica de “petita i pintoresca”, protagonista de les “disputes entre França i Espanya” a causa de “la seva posició natural i les fortificacions”. És més que probable, doncs, que l’esmentat volum de la guia formés part de l’equipatge de l’escriptor.
Lídia Carol assegura que Zweig, tot i no conèixer amb precisió els detalls del setge d’Hostalric, el maig de 1810, era conscient de “la macabra crueltat de la guerra” (pàg. 41), personalitzada en el “sàdic mariscal anomenat Augereau” (pàg. 42), citat expressament en el conte, i de qui, en un moment del nus de la narració, afirma que “havia fet amidar els camins amb forques de penjament ràpid” (pàg. 13). Però no són únicament la brutalitat dels combats i la reconstrucció històrica els elements que fan versemblant el relat, sinó “la descripció detallada dels llocs” (pàg. 43), com ara l’arbre -una alzina surera- rere el qual s’amaga el coronel quan, sol en la nit, busca un refugi, o el pou rodó d’una plaça, que evoca les muralles arrodonides d’Hostalric, on el protagonista, torturat per la set, aconsegueix refrescar-se. I encara els carrers estrets de la vila, per on el coronel deambula en cerca de menjar.
La professora Lídia Carol acaba el seu esplèndid estudi amb un suggeridor comentari sobre el valor simbòlic de la creu que el coronel francès s’amaga a la butxaca, que, a més de representar “un reconeixement al valor militar” (pàg. 46) i “la vanitat i la cobdícia” (pàg. 47) del protagonista, pot conduir-nos a fer “una lectura antibèl·lica i antimilitarista” de la narració.
Una afirmació sorprenent que neix, tal com hem transcrit en resumir l’argument, de la descripció que Zweig fa de la posició que adopta el cadàver de l’infeliç coronel en caure a terra, on ha estat llançat violentament pels soldats francesos que acabaven d’espoliar-lo; la mateixa forma del Crist crucificat, símbol cristià per excel·lència. Però “quina idea de Crist, del seu missatge salvador, s’evoca en la història d’Hostalric?” (pàg. 47), es pregunta la Lídia. I encara: què ens suggereix la posició del cos mort del coronel “en forma de creu?”. Una interpretació sembla acceptable: el cadàver crucificat del militar francès s’allibera del “valor negatiu de la banal cobdícia” humana i adquireix un valor positiu. “Una altra creu per a aquest «Crist» mort.”
- Va ser l’Editorial La Llar del Llibre la que va publicar en català, l’any 1987, La creu, juntament amb altres dos relats breus de Stefan Zweig: Episodi al llac de Ginebra i Amok, amb la traducció de Joan Valls i Royo.
____
- Autor: Stefan Zweig (Viena, 1881 – Petròpolis, Brasil, 1942)
- Traducció: Joan Valls i Royo
- Edició: Ajuntament d’Hostalric, abril de 2021
- Pròleg: Nil Papiol i Champagne, alcalde d’Hostalric
- Postfaci: Lídia Carol Geronès
- Gènere literari: narrativa > conte
- Nombre de pàgines: 48
“És molt més fàcil reconstruir els fets d’una època que el seu clima moral.” (Stefan Zweig)
