Havia deixat en Joan i els tres pemons més enrere segons el pla previst. Els indis els havien amenaçat si intentaven escalar la muntanya perquè la consideraven sagrada, i en Joan els havia d’enredar durant dos dies amb altres tasques mentre ell explorava els possibles punts per atacar-la. Portava quasi cinc hores obrint camí tot sol pel fons d’aquell congost perpendicular a la imponent silueta del massís de l’Auiantepui. La suor li amarava la camisa i els pantalons de cotó; i el lleuger barret se li havia fet insuportable. Al tròpic els raigs solars al migdia solen estar a prop de la vertical i, per tant, la quantitat de calor rebuda és gran i fa que la temperatura sigui força constant durant els dotze mesos de l’any, al voltant dels 27ºC; a la nit, però, pot davallar més de 10 graus. A més, la humitat relativa acostuma a estar al voltant del 80% o més, i en aquestes condicions la transpiració es difícil i lenta.
Els regals que li oferia la natura als seus sentits eren corprenedors: parets rocoses vermelloses i verticals, amb salts d’aigua a esquerra i dreta; vegetació exuberant i d’un verd intens, doncs era l’estació de pluges; arbres de troncs cònics i llisos de més de 30 metres d’alçada, sovint amb contraforts i envoltats de lianes; al substrat inferior, falgueres, i arbusts i plantes, la majoria amb les fulles el·líptiques, i una varietat desmesurada de flors de tots els colors i formes imaginables que desprenien un còctel d’aromes exòtic barrejat amb la sentor forta del terra i la natura humides. I amb la oïda podia distingir un assortiment amplíssim de sons salvatges que havia començat a conèixer tan sols unes setmanes abans: els crits esbojarrats de les cotorres, el refilar monòton dels tucans, el viu brunzit dels insectes omnipresents i d’una varietat descomunal, el raucar dels gripaus i les granotes, i l’estrany cant de l’ocell caputxí, semblant al mugit d’una vaca. I com a fons, la suau fressa de l’aigua escolant-se per tot arreu. En les darreres hores havia presenciat bandades de vistosos tucans volant entre els arbres, i l’espectacle dels petits colibrís suspesos i immòbils en l’aire xuclant el nèctar de les flors, batent les seves ales a una velocitat vertiginosa de més de 50 vegades per segon; i moltes senyores iguanes amb posats d’interessants; i un bon nombre dels simpàtics micos caputxins, i dels blancs machín.
Del paorós jaguar no en tenia notícies, i desitjava no tenir-ne cap: és més temible que el puma, perquè és més agosarat i no fuig al primer crit. I és que a la vegada de descobrir el meravellós espectacle salvatge de la selva, havia aprés també el perills que hi cobegen en el seu món: els pemons li havien ensenyat a caminar a passos petits i ràpids, gairebé saltironejant, com si cremés el terra, per evitar les mortíferes picadures de les serps mapanare, coral, i quaima pinya; però també existien les febres incurables, els odiosos puri-puri, insectes microscòpics la qual picadura fa mal durant dies; o el canero, un peix de l’Orinoco, minúscul i carnívor, que s’introdueix en el cos per l’anus o el nas i en menys d’una hora destrossa l’estómac, els budells i tot allò que troba al seu pas. I encara recordava una sorpresa matinera dos dies abans al campament: en llevar-se descobrí que unes formigues que passaven gana s’havien cruspit una motxilla de roba deixant-hi només les sivelles.
Havia començat l’expedició amb en Joan Mundó des de Caracas el 26 de maig amb l’objectiu -segons havia acordat en Mundó amb el fill del general Juan Vicente Gómez, president del país- de trobar or i diamants a la zona de l’alt Caroní, afluent de l’Orinico. Ara es trobava a més de 1.300 quilòmetres al sud-est de la capital, relativament a prop de la frontera amb Brasil, en un altiplà a 1.000 metres sobre el nivell del mar. Arribava al final del canyó i la muralla de troncs s’obrí sobtadament, i el veié: una paret de roca de 1.000 metres d’alçada amb una cua d’aigua precipitant-se des del cim, i vaporitzant-se en la seva caiguda tot formant un núvol i l’arc-de-sant-martí. Era Kerepakupai-meru del qual li havien parlat el pemons: una visió esglaiadora d’una bellesa desmesurada.
Pensà que possiblement era el primer home no indígena en contemplar-lo. El congost pel qual havia arribat a aquell indret és conegut actualment com el Canyó del Diable, i la cascada, com a Salt Àngel. L’Auiantepui es troba en la Gran Sabana (nom encunyat per en Joan Mundó). Els primers homes blancs en petjar aquestes contrades foren quatre frares caputxins catalans dependents del convent de Sarrià que partiren de Salou el 2 de maig de 1680 per establir-hi missions.
Els tepui (muntanya, en llengua pemon) són formacions geològiques amb una silueta semblant a la lletra grega π fruit de l’erosió diferencial, amb vertiginoses vessants verticals. Al seu cim, pla o amb lleugeres ondulacions, l’evolució biològica s’ha aturat degut al seu aïllament de la resta d’ecosistemes, i moltes espècies que hi viuen allà han desaparegut de la resta del planeta, com algunes plantes insectívores. Ell i en Mundó intentaren pujar l’espadat de l’Auiantepui durant tres mesos sense èxit i, finalment, renunciaren. Era el setembre de 1927. En Mundó morí dos anys després, però ell assolí l’ascensió el 21 de maig de 1937 per una escletxa natural que va descobrir.
Aquest explorador intrèpid, en Fèlix Cardona i Puig, va néixer a Malgrat de Mar el 4 de febrer de 1903. Estudià el batxillerat al Collell i als dinou anys seguí la carrera naval a Barcelona. Va recórrer el món en un vaixell de la marina mercant des de l’octubre de 1922 fins el desembre de 1925 i atracà a Barcelona amb el títol de capità. La mare havia enviudat i li demanà que es fes càrrec del negoci familiar. No va aguantar ni tan sols un any: un dels millors clients de l’empresa, en Joan Mundó, que vivia a Caracas i viatjava sovint a Catalunya, havia fet somniar en Fèlix amb l’or del riu Caroní. Marxà cap a Veneçuela i atracà al port de La Guaira, prop de la capital, el 1927. Mai no va trobar or, però la seva vida va canviar per sempre amb la fascinació irresistible que li produí la natura del tròpic veneçolà.
Al maig prepararen i iniciaren l’expedició en que arribaren a l’Auiantepui i contemplà per primer cop Kerepakupai-meru. Després va participar en una expedició nord-americana per a descobrir el naixement de l’Orinoco, sense èxit. En tornar a Caracas el Govern li encarregà marxar amb una campanya per a delimitar les fronteres del país, i el president Gómez li va atorgar la nacionalitat veneçolana.
El seu germà Juli havia arribat atret per les explicacions d’en Fèlix a les cartes que enviava a Catalunya. A l’abril de 1930 ambdós germans partiren a cercar les fonts de l’Orinoco, però no reeixiren en el seu intent. A la tornada de l’expedició va ser contractat com a cap d’explotació a una finca de cafè a Puerto Cruz. Poc després arribà una capatàs alemany, un tal Johnson. Fèlix conegué la filla del capatàs. Carlota (Lotti) era 10 anys més jove, no parlaven cap idioma en comú i els alemanys es relacionaven poc amb la resta, però en Fèlix perseverà en els seus desplaçaments en ase fins on vivia ella, i després d’un any de festejar es van casar el 25 de gener de 1932. Quan saberen que la Lotti estava encinta salparen cap a Malgrat, on nasqué el seu primer plançó, en Fèlix.
El 1934 negocià l’ajuda de la Generalitat de Catalunya per a realitzar l’exploració integral de la conca de l’Orinoco, però sembla ser que els fets del 6 d’octubre frustraren el projecte. Poc abans de començar la guerra civil es celebrà un sopar en el seu honor organitzat per la Societat Catalana de Geografia. En el seu discurs d’agraïment prometé anomenar les fonts de l’Orinoco amb el nom del finat president Francesc Macià, i anuncià la seva marxa cap a Veneçuela. Salparen el matrimoni i el seu fill un matí de juliol de 1936 i conegueren l’inici de la guerra a alta mar.
Va ser aleshores, al maig del 37, quan conquerí per primer cop l’Auiantepui. Al seu cim, mitjançant les senyals de ràdio que portava, s’assabentà que havia estat pare de bessons. Descendí ràpidament i marxà a Caracas a conèixer els seus fills Heinz i Jordi. Després encara vingueren al món la Carlota, la Margarida i en Carles.
Al setembre d’aquell any conegué al pilot nord-americà Jimmy Angel. Cardona li explicà la majestuosa cascada que existia al Canó del Diable i en Jimmy organitzà immediatament un vol de reconeixement. L’espectacle que contemplaren fou extraordinari doncs havia acabat una tempesta i la quantitat d’aigua que es precipitava pel salt brogia amb una intensitat i una fressa escruixidores. A l’octubre, Jimmy Angel, amb la seva esposa i dos persones més intentà aterrar al cim, però clavà en un fangar les rodes del seu Flamingo. En veure que no tornaven Cardona llançà SOS ininterromputs a Caracas, però no va saber res del viatgers fins que van aparèixer després de catorze dies de descens èpic. Poc després es batejà la cascada més alta del món amb el nom de Salt Àngel, en honor del pilot. Jimmy i Fèlix foren amics la resta de la seva vida.
Cardona fou funcionari de la divisió de Cartografia Nacional del ministeri d’Obres Públiques de Veneçuela des del 1949, i amb el seu fill gran recorregueren tota la selva de l’Orinoco, des de la frontera amb Colòmbia fins el delta, instal·lant punts astronòmics allà on els indicaven. Per a determinar un punt astronòmic es necessitaven aleshores vuit hores de cel net i els Cardona ho feien de nit: amb la carta d’estels i el cronòmetre mesuraven el desplaçament de les estrelles al firmament i determinaven el punt exacte: la latitud i la longitud. Cada any marxaven els primers dies de novembre, a l’estació seca, i s’hi estaven uns sis mesos. Portaven el menjar en llaunes i els llançaven queviures en paracaigudes, però també caçaven, pescaven i recol·lectaven fruits.
El delta de l’Orinoco es divideix en centenars i centenars de ramals que s’uneixen i es separen conformant un galimaties on, a vegades, els indis warao, senyors d’aquells indrets, es perdien tot navegant amb les seves canoes de tronc buit, les curiana. Els indis admiraven en Cardona, que s’orientava perfectament en mig d’aquell embolic de canals. El molt murri mai no els va dir que tenia fotografies aèries. De fet, entre els indígenes es creà tota una llegenda sobre en Cardona. A vegades havia necessitat de la “màgia” -encendre una bombeta elèctrica o cremar una mica de benzina damunt de l’aigua- per a salvar la pell.
Anotava en els seus diaris les característiques ètniques i costums de les tribus indígenes que trobava, i també estudià les seves llengües, apuntant amb cura la transcripció fonètica. Va tenir una de les primeres estacions de ràdio portàtils que es fabricaren en el món: un transmissor que permetia comunicar-se en codi Morse, i en Cardona va aconseguir ampliar la seva potència fins que arribà parlar amb Caracas des de qualsevol punt de la Guaiana. Va anar arreplegant tots els instruments i estris necessaris per a les seves exploracions: brúixoles, sextant, baròmetres, hipsòmetre, teodolit, etc.
Fèlix Cardona era de caràcter reservat i de poques paraules, però era molt estimat i admirat pels seus amics. Petit, tot nervi, ulls inquiets i escrutadors. Seriós i treballador, explicava amb senzillesa flegmàtica les coses més extraordinàries. En alguna ocasió quan li preguntaven on parava tants mesos fora de casa responia sorneguer: “A la selva, fent l’indi”.
L’aparició dels satèl·lits va fer inútil la seva feina i Cardona restà reclòs als despatxos. Va estar a Malgrat per darrera vegada a l’estiu de 1982. En tornar a Caracas patí una feridura que el deixà paralitzat i morí el 5 desembre. La seva família rebé cartes de condol d’arreu del món: la comunitat acadèmica era conscient de que havia mort el savi de l’Orinoco. Els seu treballs cartogràfics del sud de Veneçuela publicats a la revista de l’American Geographical Society foren la base per a l’elaboració del mapa d’Amèrica a escala 1:1.000.000 utilitzats encara actualment en alguns atles. En morir era membre honorari d’aquesta societat, del National Geographic, de l’American Museum of Natural History de Nova York, i del Smithsonian Institute de Washington. Mai no havia estat als EUA.
Durant la seva vida fou el primer en pujar a un grapat de tepuis de la Gran Sabana, entre ells el Roraima, el més famós i alt, i que inspirà Conan Doyle la seva novel·la The Lost World. El seu cim rocós i amb falgueres es troba en un vèrtex un compartit per les fronteres de Brasil, Guaiana i Veneçuela. El capità Cardona -com és conegut a totes les notes biogràfiques- també compta en el seu haver amb la realització de 200 posicions astronòmiques, unes 1.000 cotes baromètriques i la toponímia de la major part de la Guaiana. Incorporà una trentena de rius a la geografia de Veneçuela, rectificà el curs d’altres vint, i identificà centenars d’espècies vegetals de les quals més d’una vintena porten el nom de Cardonae.
El punt més austral de Veneçuela, una muntanya de més de dos mil metres, va ser batejat pel govern del país com a Pic Cardona.
