Per Miquel Rubirola
3.- Què cal fer per afrontar la crisi econòmica provocada per la Covid-19 en la seva primera fase
En aquesta primera fase de la crisi els objectius de política econòmica han de garantir que cap treballador no perdi el seu salari i que cap empresa no faci fallida per la crisi de la Covid-19. Com a mesura destacada per atacar les conseqüències del doble impacte d’oferta i de demanda s’han d’arbitrar ajuts directes a fons perdut per a individus, famílies i empreses. Oferir moratòries als pagaments a la seguretat social, aplaçament dels impostos, etc. no és una solució per si mateixa en aquesta primera fase de la crisi. Concedir un préstec sota el concepte d’allò que no s’ha produït, ni es produirà, ni es podrà recuperar mai, està mancat de significat. La causa de la crisi no és una prèvia manca de liquiditat. En la segona fase d’inici de la recuperació sí s’han arbitrar préstecs.
Mentre duri la impossibilitat d’anar a treballar la solució immediata i imprescindible és fer arribar diners a les persones, famílies i empreses sense obligació de retornar-los. Cal establir un “ingrés vital mínim ciutadà”, una “renda mínima d’emergència” o uns “xecs d’emergència”.
La dificultat per aplicar aquesta solució és conceptual, no és una dificultat tècnica. Obliga a arraconar molta doctrina defensada i aplicada pels economistes en altres crisis econòmiques. Donar diners sense obligació de retornar-los és una proposta que, en paraules del professor Jordi Galí, “és un autèntic tabú entre els economistes ortodoxos i els responsables polítics i institucionals”. (Veure l’article de Jordi Galí Helicopter money: The time is now publicat en el llibre citat coordinat per Baldwin i Weder di Mauro. El diari ARA de data 22/03/2020 va publicar un resum d’aquest article amb el títol Ha arribat l’hora de trencar el gran tabú econòmic).
Hi ha economistes que no comprenen la naturalesa d’aquesta crisi en la seva fase inicial i no veuen altre manera de fer arribar els diners als autònoms i a les empreses que no sigui amb préstecs a través del sistema bancari. Aquesta és, segons ells, l’única fórmula que permet a tots els afectats accedir a liquiditat ja que els bancs coneixen als seus clients i tenen procediments provats d’avaluació de préstecs. Parlen de préstecs amb aval de l’estat, que en darrer terme no caldria retornar. Però són préstecs que s’han de documentar. I cal que els afectats vulguin fer-ho; que no tanquin definitivament l’activitat i passin a l’atur o a la jubilació. No és gens segur que en el món econòmic ple d’incerteses a que ens ha abocat la primera fase de la crisi de la Covid-19, sense cap preparació mental prèvia ni amb eines polítiques immediates a l’abast, els autònoms i les petites i mitjanes empreses vulguin demanar préstecs. Encara que per raons d’urgència, per a la concessió d’un préstec amb aval de l’estat n’hi hagi prou amb la presentació d’uns comptes i que un empleat comprovi la situació límit de l’empresa i procedeixi a concedir el préstec, aquesta solució pot fracassar.
La proposta d’aquests economistes comporta que la gent vagi primer als bancs, rebi un préstec i després ingressi el diner. La proposta que considero millor és que el diner vagi dels governs a la butxaca de la gent concretada en els seu compte bancari. La solució passa, com dic, perquè la Reserva Federal, el Banc Central Europeu i els altres bancs centrals posin diners al compte del govern (o governs, en el cas del BCE) per valor de les transferències addicionals durant el temps que duri el programa d’ajuts directes sense obligació de retornar-los. Com diu el professor Jordi Galí “aquesta transferència des del banc central fins als governs seria el mateix que si el banc central comprés deute d’aquell govern i, acte seguit, es cancel·lés el deute. D’aquesta manera, aquell passiu hauria desaparegut per al govern en qüestió”. El govern després distribuiria aquests fons posant el diner en els comptes bancaris dels receptors. Els ministeris d’Hisenda tenen totes les dades necessàries per a ordenar aquestes transferències.
Si entenem la naturalesa de la primera fase d’aquesta crisi i la contundència del doble impacte en l’àmbit de l’oferta i en el de la demanda quan la pandèmia és activa, acceptarem que la proposta formulada en termes de diner a fons perdut (qualificada en l’argot dels economistes d’helicopter money) és obligada en situacions d’emergència. Altres opcions estan destinades a ser ineficients o a comportar conseqüències indesitjables sigui ara o més endavant com, per exemple, una crisi de deute públic en el futur. “Desafortunadament – diu el professor Jordi Galí- la situació d’emergència ja la tenim a sobre provocada pel coronavirus. Si alguna vegada ha sigut el moment de l’helicopter money, aquest moment és ara”.
Les característiques de la primera fase de la crisi provocada per la Covid-19 comporten que sigui imprescindible una acció coordinada dels països de la Unió Europea. Cal un programa extraordinari que comparteixi els riscos a l’eurozona.
El governador del Banc d’Espanya Pablo Fernández de Cos a data 21 de març, després de descriure les mesures ja adoptades pel govern espanyol i per les autoritats de la Unió Europea escrivia: “El desafio común que tenemos por delante es de tal magnitud que hacerle frente requiere una actuación decidida y ambiciosa de las autoridades e instituciones comunitárias a través de los instrumentos existentes, tanto financieros como presupuestarios, así como de posibles nuevas herramientas que refuercen la capacidad de compartir –mutualizar- el riesgo presupuestario de los Estados miembros. Es en este difícil momento en el que hay que poner en valor el principio de solidaridad sobre el que se fundó el proyecto europeo que redundará, además, en una mayor eficacia de las medidas. Una mayor ambición y coordinación de la respuesta a escala europea no es una opción, es una necesidad imperiosa”. (Veure, Mutualizar el riesgo presupuestario en esta crisis, diari El País, 21 de març de 2020).
Aquesta actuació decidida de que parla el governador del Banc d’Espanya hauria de passar per mobilitzar immediatament el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE). En el moment d’escriure aquest text hi ha un esborrany de l’Eurogrup pendent ser aprovat la setmana vinent pels cap d’estat i de govern que consisteix en crèdits de durada entre tres i cinc anys, a cost mínim, per import de 80.000 milions d’euros. En el cas d’Espanya com que té una quota en el MEDE de l’11,8% la línia podria facilitar fins a 9.440 milions. Hi ha prevista una altre línia de crèdit mai utilitzada fins a la data pensada per afrontar les pandèmies sanitàries. Els estats han de comprometre’s a aplicar els fons obtinguts a crèdit a despeses relacionades amb la sanitat. Aquesta línia podria arribar fins al 2% del PIB de cada país.
La nova eina financera a implementar que esmenta el governador és l’emissió d’eurobons. La venda d’eurobons es concretaria com un producte molt segur a tipus d’interès baix. Podem augurar que hi hauria inversors decidits a col·locar liquiditat existent en la compra d’aquests eurobons.
L’emissió d’eurobons, tanmateix, sembla lluny de poder concretar-se atesa la contundent oposició d’Alemanya, Holanda, Àustria i Finlàndia que no volen “mutualitzar” les pèrdues. És malauradament cert que els governs d’Espanya, d’Itàlia i d’altres països de la Unió Econòmica i Monetària no han fet els deures quan l’economia ha crescut i una vegada més tampoc poden ara intentar afrontar la crisi per si mateixos. El deute públic d’Espanya i de França és de l’ordre del 98% del PIB, a Bèlgica del 100%, i a Itàlia del 135%. En canvi, el nivell d’endeutament és del 52% a Holanda, del 59% a Finlàndia, del 62%, a Alemanya i del 74% a Àustria.
Retreure, en aquest moment, als països més endeutats que no han fet els deures és un argument no pot utilitzar-se com una justificació per oposar-se a la política econòmica i monetària que cal concretar amb urgència en aquesta primera fase de la crisi i que és imprescindible aplicar també al llarg de la segona fase. A més la crítica als governs espanyol i italià és una mostra d’incomprensió analítica i de manca d’intel·ligència política. Pensar que si s’enfonsen les economies d’aquests països el conjunt de la Unió Europea se’n sortirà sense greus trastorns econòmics, socials i polítics és equivocat. Si hom vol desfer la Unió Econòmica i Monetària s’ha de buscar un altre moment i programar-ho. A més, els governants holandesos no haurien d’aixecar tant la veu com ja ho varen fer el 2008: han convertit Holanda en un paradís fiscal europeu. Han optat per donar tota mena de facilitats fiscals a les grans multinacionals tecnològiques que estableixin la seu a Holanda. És un dumping fiscal perquè faciliten pagar menys impostos dels que es paguen en cap altre estat europeu. A la Unió Europea fer dumping fiscal hauria d’estar prohibit.
La crítica que formulo no oblida que a finals de desembre de 2019 el Banc Central Europeu acumulava en el seu balanç uns 350.000 milions d’euros de deute del Regne d’Espanya d’un total de 1.195.000 milions. Després de les decisions adoptades pel govern espanyol aquest mes de març s’hi poden afegir 120.000 milions més. Previsiblement a finals de desembre 2020 el BCE haurà adquirit de l’ordre de 470.000 milions de deute públic espanyol, una magnitud considerable. La solidaritat a l’àrea de l’eurozona es mesura en el fet que si s’hagués de reestructurar el deute, les pèrdues que ocasionaria es distribuirien entre els accionistes del BCE amb la qual cosa Alemanya assumiria al voltant del 30% d’aquestes pèrdues. En aquests termes es pot parlar de solidaritat. També Brussel·les permet superar els límits en dèficit i deute públic establerts al Pacte d’Estabilitat.
He de destacar que, en el moment d’escriure aquest text, Brussel·les ha recuperat i accelerat la proposta de la reassegurança europea d’atur a la qual ja s’havia compromès a l’inici del mandat. Es tracta d’un fons de fins a 100.000 milions d’euros que servirà per evitar que les empreses acomiadin treballadors. Les empreses mantenen els treballadors en plantilla encara que hi hagi menys feina. Quan no hi hagi feina poden rebre formació que beneficiaria també a la mateixa empresa.
4.- Les mesures de política econòmica adoptades pels diferents països fins a data de finals de març de 2020
Les mesures de política econòmica que exposo a continuació estan concebudes per combatre la crisi quan la pandèmia del virus és activa i quan hi ha un confinament ampli o parcial de la població.
A Dinamarca el govern pagarà el 75% del sou fins a 23.000 corones daneses (3.074 euros) als assalariats d’empreses privades que podrien perdre la feina per culpa de la pandèmia de la Covid-19. La condició per rebre l’ajut és que les empreses no acomiadin cap treballador. La mesura s’aplicarà des del 9 de març fins al 9 de juny i es podrà prorrogar segons les circumstàncies. Aquesta mesura té el suport de les patronals i dels sindicats. Les empreses aporten el 25% restant del salari i els treballadors es comprometen a cedir cinc dies de vacances o de permís no retribuït en aquest període. El model danès ofereix un pacte social que intenta repartir els costos de manera “equitativa” en una situació molt difícil. Aquesta forma de fer dona cohesió al país.
A Alemanya el govern podrà rescatar empreses privades i podrà entrar en el capital de les empreses així com impedir els desnonaments de persones i negocis durant el temps que duri la situació de confinament. En el cas dels treballadors que hagin de reduir la jornada per culpa del coronavirus, el govern els pagarà el 60% (o el 67% si tenen fills) de la part de salari que deixin de rebre. Els autònoms tindran una ajuda de 9.000 euros durant tres mesos si tenen menys de 5 treballadors o de 15.000 euros si en tenen entre 5 i 10.
Al Regne Unit el govern es farà càrrec del cost de la pandèmia per a les empreses que tenen menys de 250 empleats. El govern assegura als assalariats el sou complert fins a un màxim equivalent a 2.400 euros. Per als autònoms, el govern assegura el 80% dels ingressos fins a 2.757 euros durant tres mesos. Per calcular els ingressos dels autònoms es tindran en compte les declaracions de la renda dels últims tres anys o el que s’hagi declarat si el temps d’activitat és inferior.
Als Estats Units en la setmana del 17 al 24 de març l’atur s’ha disparat en tres milions de persones. El govern federal ha aprovat, amb el vistiplau del Congrés i el Senat, un pla de dos bilions de dòlars. El govern donarà ajut directe als ciutadans. Farà un pagament únic de 1.200 dòlars (o 1.700 dòlars, si tenen fills) per a tots els ciutadans que tinguin uns ingressos anuals inferiors als 99.000 dòlars (els ingressos de mitjana són 46.000 dòlars). Una gran part de la població es beneficiarà d’aquest programa d’ajut directe. Aquesta mesura adoptada pel govern federal no segueix el model europeu de complementar el sou i és un ingrés per a una sola vegada, si no hi ha una altra disposició similar mes endavant. Té les característiques d’universalitat fins a 99.000 dòlars anuals.
A Espanya s’ha optat per flexibilitzar i agilitzar els procediments dels expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO) perquè els treballadors disposin com més aviat millor de la prestació d’atur. Els treballadors afectats cobraran la prestació encara que no hagin cotitzat prou temps i la durada que estiguin sense treballar no consumirà possibles futures prestacions d’atur. També s’han pres mesures per als autònoms perquè puguin cobrar la prestació per cessament de l’activitat o si perden més del 75% dels seus ingressos per culpa de la Covid-19. L’inconvenient del model espanyol és que quan s’acabi l’emergència l’empresa tal vegada ja no existeixi.
Com diu el professor Xavier Vives “el programa desplegat per Espanya queda curt perquè no dona ajuts directes a treballadors i empreses ni condona impostos quan sigui necessari. És una conseqüència directa de tenir una posició fiscal feble, amb un deute públic a prop del 100% del PIB i un dèficit públic estructural elevat, sense política monetària pròpia. La consolidació fiscal no es va produir malgrat la recuperació econòmica i el marge de la política fiscal, com a Itàlia, és limitat. Cal finançar un programa més ambiciós per mantenir l’economia a la superfície i perquè la crisi de la Covid-19 no faci un mal permanent al teixit productiu”. (Veure L’economia de la Covid-19, La Vanguardia, 2 d’abril de 2020).
El consell de ministres reunit el dia 17 de març va aprovar concedit ajuts directes de fins a 17.000 milions d’euros i obrir una línia de préstecs amb aval de fins a 100.000 milions. Els deutes de les administracions públiques als proveïdors que ja han fet la feina i han entregat llurs comandes assoleixen els 14.000 milions. L’estat no gasta res de nou ni imprevist ja que són compromisos adquirits satisfets pels proveïdors. Per tant, en realitat del total de 17.000 milions anunciats, l’estat n’afegeix només 3.000 milions. La línia de préstecs de fins a 100.000 milions té un primer tram de 20.000 milions, el 50% de l’import reservat a autònoms i petites i mitjanes empreses. L’aval de l’estat cobreix el 70% de l’import o el 80% segons la tipologia del crèdit. Caldrà veure quantes empreses i quants autònoms faran ús d’aquests préstecs.
El consell de ministres del dia 31 de març va acordar moratòries en el pagament de locals de negoci i d’habitatges; moratòries en el pagament de les hipoteques; prohibició a les empreses de subministraments bàsics de tallar l’aigua o l’electricitat a llars vulnerables; i nous ajuts socials a fons perdut i microcrèdits a tipus d’interès cero a retornar en sis anys ampliable a deu, en casos de vulnerabilitat social.
Constatem que entre els models adoptats pels governs, l’ajut directe a les persones és millor solució que no pas passar els treballadors a l’atur. Si les empreses acomiaden la gent pot esdevenir-se que ja no es recuperin. Hem vist com els models de Dinamarca, Alemanya o el Regne Unit s’han llançat a pagar els salaris dels treballadors directament des del govern en diferents percentatges, mentre que d’altres, com els Estats Units, han optat per ingressar diners directament als comptes corrents dels ciutadans.
Voldria remarcar un altre tret fonamental de la crisi actual que és comú a les dues fases. Per les seves característiques i magnitud només el Fons Monetari Internacional, la Reserva Federal dels Estats Units i el Banc Central Europeu tenen les eines per intentar alentir i superar l’impacte de la crisi. El paper del FMI serà fonamental ja que la crisi afecta totes les economies del món, també les economies que viuen de la venda de primeres matèries a les economies desenvolupades (petroli, productes agraris, turisme, etc.). El moment és d’una gravetat extrema i els dirigents haurien d’estar a l’alçada de les exigències.
Per superar la crisi poden dipositar la nostra confiança en els científics que investiguen un virus assassí que amenaça destruir la nostra vida col·lectiva. És tal la potència que tenen les investigacions en marxa a nivell mundial que confiem que es podrà controlar aquest virus abans que els danys en l’economia i la societat no siguin de magnitud irreparable. La millor notícia vindrà d’aquesta mà.
