Per Miquel Rubirola
1.- Introducció
Les conseqüències econòmiques i socials de la malaltia Covid-19 dependran de la capacitat dels governs per controlar la pandèmia sanitària global. Tots els governs dels països desenvolupats han admès l’obligació inexcusable de fer una despesa pública sanitària per intentar evitar la mort de milers de persones.
Aquesta despesa pública serà molt quantiosa ja que és d’ampli espectre: passa per equipar nous centres hospitalaris; una major contractació de personal sanitari; la compra d’instruments de seguretat sanitària per a tots els estaments implicats; aparells de mesures pal·liatives a les clíniques i hospitals; medicaments atenuadors de la infecció; test de detecció dels virus practicat a tota la població i aplicació universal de la vacuna quan aquesta estigui disponible. També requereix inversions significatives en investigació científica epidemiològica pública i privada en interacció a escala mundial.
Qui ha de determinar el volum imprescindible d’aquesta despesa no han de ser ni els polítics ni els economistes si no els representants qualificats del món sanitari en sentit ampli. Hauran d’anar amb compte en concretar la quantia i la qualitat de la despesa per evitar malbarataments.
Els economistes hem d’intentar diagnosticar les conseqüències econòmiques d’aquesta pandèmia i proposar les mesures de política monetària i econòmica que puguin permetre alleugerir el descomunal estrall que ja tenim al damunt. Aquest text vol remarcar que la política econòmica adient per a superar la crisi ha de distingir dues fases que estan interconnectades: la primera, quan la pandèmia sanitària obliga al confinament general o parcial de la població; la segona, quan el virus està controlat i permet que retornem a l’activitat social connectada amb l’economia. No aplicar polítiques imprescindibles a la primera fase pot dificultar molt l’entrada a la segona. Aplicar mesures de la segona fase a la primera pot complicar la sortida de la primera fase.
2.- El doble impacte de la Covid-19 en l’oferta i en la demanda
La primera constatació d’aquesta crisi és que hi ha empreses que no poden produir fins i tot quan tenen demanda dels seus productes o serveis pel fet que no tenen accés als factors productius que necessiten com ara personal, components o productes intermedis. Això ho podríem qualificar d’impacte per la banda de l’oferta.
En una guerra armada hi ha destrucció d’infraestructures, d’unitats productives i d’equipaments civils i militars, però malgrat que els soldats són al front, prenen relleu a les fàbriques i als serveis totes aquelles persones que poden ajudar, sobretot les dones. L’economia es militaritza i la producció i la distribució són sotmeses a control i s’anul·la el mecanisme d’assignació de recursos a través dels preus en el lliure mercat. Mai en cap guerra s’ha esdevingut que gairebé tots els estaments que aporten quelcom a l’activitat productiva són confinats a casa. Només el teletreball matisa ara aquest duríssim i obligatori confinament. Hi ha empreses que no poden fer servir el teletreball perquè obligadament la seva activitat és presencial. (Espanya enregistra el nombre més alt de bars i restaurants per habitant de tot Europa. L’economia catalana compta amb autònoms i petites empreses que no poden treballar telemàticament). Aquest brutal element d’impacte sobre l’oferta de producció i els serveis que s’enregistra motivat pel confinament és absolutament inèdit i per tant no té similitud amb cap altre crisi o recessió.
En aquesta crisi, alhora que hi ha una caiguda de l’oferta hi ha una caiguda de la demanda agregada de l’economia forçada inicialment pel confinament amb impacte directe en el comerç, els serveis en general, el sector de la cultura i, indirectament, en el sector manufacturer perquè la demanda de molts béns està disminuint. A més, pot desaparèixer durant tot el temps del confinament i, també, setmanes o mesos posteriors a aquest per inseguretat dels consumidors vers l’esdevenidor. Hi ha doncs, també, un considerable impacte per la banda de la demanda.
Un doble impacte d’oferta i de demanda simultani de gran magnitud comporta que l’economia real entri en gravíssima recessió. Alhora aquest doble impacte pot tenir derivades en el sector financer segons quina sigui la seva durada i la seva dimensió. Els balanços dels bancs són més sòlids que el 2008 però si són més sòlids és perquè el deute públic ha crescut molt. El deute del sector privat està relativament millor perquè el del sector públic està pitjor.
Estem, doncs, davant una situació inèdita que de cap manera es pot comparar amb la Gran Depressió de 1929 o la Gran Recessió iniciada el 2008. Les empreses i els particulars han passat a no tenir ingressos de manera brusca i generalitzada. Llevat de poques excepcions com ara determinades activitats econòmiques que encara poden operar – el sector primari i alguns serveis- així com els ingressos de pensionistes i dels que cobren l’atur, la resta de l’economia s’ha quedat sense cap ingrés. Hi ha un gegantí problema de manca real d’activitat, i d’ingressos i de diners a la butxaca.
A diferència de la Gran Depressió i de la Gran Recessió ara no hi ha responsabilitat directa i específica atribuïble a banquers, empresaris, directius, polítics o economistes. Tots els actors esmentats no tenen cap responsabilitat en l’inici de l’accident que ha causat l’impacte econòmic de la Covid-19. Sí tindrem una responsabilitat professional, política i moral segons les mesures que els economistes proposem als polítics per superar la crisi. Serà decisiu no errar en la diagnosi i en les propostes de política econòmica a aplicar.
El fet que no hi hagi responsabilitat directa comporta que tots els afectats, els treballadors, les empreses i les famílies han d’ésser compensades obligatòriament d’allò que els afecta més directament. L’estat obliga al confinament i no pot dir a la gent que surti al carrer a guanyar-se la vida. La qüestió ja no és si cal compensar o no als afectats no culpables sinó que la pregunta és de quina manera se’ls ha de compensar atesa la naturalesa de l’incident.
Aquesta crisi ha plantejat la qüestió de si el confinament establert per salvar vides i per evitar el col·lapse del sistema sanitari pot traduir-se en un “cost econòmic desmesurat”. I ha posat sobre la taula el dilema entre salvar vides o salvar l’economia. Als economistes, la crisi ens ha plantejat si hem de quantificar quan val una vida humana.
Sovint en el si de la disciplina econòmica fem servir comparacions i establim balanços entre l’anàlisi de costos i l’anàlisi de beneficis. Darrera propostes concretes de política econòmica hi ha una anàlisi cost-benefici. En aquest cas, en la crisi de la Covid-19, això, voldria dir formular escenaris que relacionin el cost econòmic del període de confinament i el benefici de les vides salvades. Ja s’han formulat alguns d’aquests escenaris i hom constata que, segons les hipòtesis, els costos actuals de totes les mesures de confinament dràstic – salvaguardant els serveis “imprescindibles”- són, a dia d’avui, lluny del preu d’una vida humana. (Als Estats Units el preu d’una vida humana se situa entre 7 i 10 milions de dòlars. L’any 1992 era de 2,5 milions de dòlars). Tanmateix, aquests escenaris no poden ser concloents perquè incorporem moltes externalitats i perquè parlar de preu de la vida humana suposa un grau de deshumanització inacceptable en aquesta conjuntura històrica. Ara no podem parlar de “preu” d’una vida humana. (Sobre aquesta qüestió veure, a tall d’exemple, els articles publicats al diari ARA pels professors: Guillem López-Casasnovas, Quan l’economia confronta amb la pèrdua de salut, 26/03/2020; Miquel Puig, Quant val una vida?, 27/03/2020; Andreu Mas-Colell, L’economia i la vida, 29/03/2020).
El periodista Vicent Partal a l’article publicat a VilaWeb el 24/03/2020, Aplanar les dues corbes: és possible no haver de triar entre recessió i morts, remet a les anàlisis del llibre Mitigating the COVID Economic Crisis: Act Fast and Do Whatever It Takes en que hi ha participat una quaranta economistes de diferents països entre ells els professors catalans Jordi Galí i Ramon Marimon. Aquests autors han estat coordinats pels economistes Richard Baldwin i Beatrice Weder di Mauro que són els editors. L’interès d’aquest llibre l’avala el propi títol: Mitigar la crisi econòmica de la Covid-19: actua de pressa i fes allò que cal fer. (Veure l’accés electrònic gratuït www.cepr.org; A Vox EU org Book. CEPR Press 2020 ).
L’article de Pierre-Oliver Gourinchas Flattening the pandemic and recession curves elabora hipòtesis en torn a dues corbes que estan interconnectades: la corba de l’impacte de la pandèmia sobre la salut i la corba de l’impacte de la pandèmia sobre l’economia. Les mesures dràstiques i ràpides de confinament són imprescindibles per aplanar la corba sanitària. Les mesures de política econòmica a les quals em referiré en el següent apartat són imprescindibles per aplanar la corba de la recessió econòmica. Com assenyala Gourinchas quan aquestes dues corbes s’aplanen simultàniament, salvar vides no ha de dur necessàriament a una depressió més profunda. És a dir, segons l’evolució de la pandèmia en l’àmbit sanitari relacionada amb el confinament i segons l’encert i la velocitat en les mesures de política econòmica a aplicar no cal triar entre recessió i morts.
