Per Miquel Rubirola
5.- ANNEXOS. Reflexions per a la segona fase de la crisi quan l’economia comenci a remuntar.
Els tres annexos que segueixen a continuació volen aportar elements al debat d’idees que sorgirà quan l’economia comenci a remuntar. Són qüestions que la disciplina econòmica té sempre sobre la taula i que tard o d’hora sorgeixen en les discussions sobre quines polítiques a aplicar en temps de crisi. Ara sembla prematur parlar d’aquests temes ja que em de concentrar totes les decisions en implementar les mesures econòmiques considerades als aparats anteriors d’aquest text. El meu parer és, però, quan l’economia inici la remuntada – afavorida, com he dit, pels científics que a escala planetària i de manera coordinada investiguen la Covid-19 – poden ressorgir velles idees molt poderoses, inadequades i perilloses.
Annex 1.- La preocupació per la inflació
Quan s’ha proposat aplicar mesures heterodoxes com ara imprimir bitllets per afrontar la crisi econòmica provocada per la Covid-19 s’ha suscitat el problema de la inflació de preus. Repassar algunes de les creences que han imperat en els darrers trenta anys entorn a aquesta qüestió de la inflació i intentar establir en quin grau aquesta és negativa pel creixement i per l’estabilitat econòmica, pot ser d’utilitat per esvair dubtes. La inflació no pot ser un factor per no aplicar l’helicopter money.
Com a guia per a debatre sobre la inflació utilitzaré el llibre de l’economista sudcoreà Ha- Joon Chang, professor a la Universitat de Cambridge, 23 things they don’t tell you about capitalism publicat el 2010. (Hi ha versió catalana 23 coses que no us expliquen sobre el capitalisme, Editorial Empúries, 2012).
Escriu Chang: “Des del 1980 la doctrina dominant ha aconseguit convèncer els polítics i l’opinió pública que caldria arribar fos com fos a l’estabilitat econòmica definida com una inflació molt baixa (idealment zero), ja que la inflació és nefasta per a l’economia. L’objectiu d’índex d’inflació que es recomanava se situa entre l’1 i el 3%, tal com proposava Stanley Fischer, un antic professor d’economia del MIT i l’economista en cap de l’FMI entre el 1994 i el 2001”. La doctrina dominant ha aconseguit presentar qualsevol inflació superior al 10% com hiperinflació.
En contrast amb aquesta opinió “un estudi de Robert Barro, un destacat economista defensor del mercat lliure, arriba a la conclusió que una inflació moderada (10-20%) té pocs efectes negatius en el creixement, i que per sota d’un 10%, no hi té cap efecte. Un estudi de Michael Sarel, un economista de l’FMI, calcula que per sota del 8% la inflació té poc impacte en el creixement (si de cas observa, és positiva per sota d’aquest nivell); és a dir, observa, que la inflació ajuda, més que no frena el creixement”. (…) “Estudis de la Universitat de Chicago i del mateix FMI suggereixen que, per sota del 8 o 10%, la inflació no té cap relació amb l’índex de creixement econòmic d’un país. Hi ha altres estudis que fins i tot posen el llistó més amunt (entre el 20 i el 40%)”.
És un fet que la inflació s’ha dominat a la majoria de països. Segons dades de l’FMI, entre el 1990 i el 2008, la taxa mitjana d’inflació va caure en 97 de 162 països, en comparació amb les taxes d’inflació dels anys setanta i vuitanta. La inflació mitjana als països de l’OCDE va caure del 7,9% al 2,6% entre els dos períodes esmentats. La qüestió és, tanmateix, si podem considerar més estable una economia utilitzant com a únic indicador la inflació. La resposta és que el món que s’ha configurat des de 1990 no és més estable que el món del període 1951 a 1970. La tesi de Chang és que les mesures antiinflacionistes no només han perjudicat la inversió i el creixement, sinó que a més no han aconseguit l’objecte pretès; és a dir, augmentar l’estabilitat econòmica.
Les crisis financeres s’han incrementat en nombre i hem patit la Gran Recessió iniciada el 2008. La inseguretat laboral ha augmentat per a molta gent en el període 1995-2005 com a període de referència. Des dels anys noranta l’atur ha caigut, però la inseguretat laboral ha continuat pujant per comparació al període anterior dels anys vuitanta. Com diu Chang “el fet és que l’estabilitat de preus només és un indicador de l’estabilitat econòmica. I per a la majoria de gent, de fet, no és ni tan sols l’indicador més important. Els esdeveniments més desestabilitzadors en la majoria de la gent són perdre la feina (o que els la redefineixin radicalment) o perdre la casa en una crisi financera, per exemple, i no pas que els preus pugin, si no és que són d’una magnitud híperinflacionista (amb la mà al cor, podeu dir de debò la diferència entre un 4% i un 2% d’inflació?)”.
“Encara que comportessin més inestabilitat fiscal i inseguretat laboral, -prossegueix Chang- les mesures destinades a incrementar l’estabilitat dels preus podien estar justificades parcialment si haguessin augmentat la inversió i, per tant, el creixement, tal com havien predit els economistes antiinflacionistes. Amb tot, l’economia mundial ha crescut molt lentament durant l’era posterior als anys vuitanta, d’inflació baixa, per comparació al període d’inflació alta dels anys seixanta i setanta, sobretot perquè la inversió ha caigut en la majoria dels països. Fins i tot en els països rics, a partir de la dècada dels noranta, en què la inflació s’ha controlat completament, el creixement de la renda per càpita va caure del 2,3% als anys seixanta i setanta a l’1,4% durant el període 1990-2009.”
Comparteixo la tesi de Ha-Joon Chang segons la qual “els intents de portar la inflació a nivells molt baixos han reduït la inversió i el creixement, contràriament a la tesi que diu que una inflació baixa aporta més estabilitat econòmica, encoratja la inversió i, per tant, el creixement. La inflació baixa no ens ha aportat, a la majoria de nosaltres, una estabilitat econòmica genuïna. Les liberalitzacions del mercat de capital i del mercat laboral que formen part integral del paquet de mesures del mercat lliure, del qual el control de la inflació és un element clau, han incrementat la inestabilitat financera i la inseguretat laboral. I per posar sal a la nafra, el suposat efecte fomentador del creixement que havia de tenir el control de la inflació no s’ha materialitzat”.
La demanda de Chang és que “l’obsessió que tenim per la inflació s’hauria d’acabar”. La seva posició analítica és que “la inflació s’ha convertit en l’home del sac que s’ha utilitzat per justificar mesures que han beneficiat sobretot als posseïdors d’actius financers, a expenses de l’estabilitat a llarg termini, el creixement econòmic i la felicitat de les persones”.
Annex 2.- Els errors en les polítiques aplicades a la Unió Europea en la Gran Recessió iniciada el 2008
És important recordar que el rescat del sistema financer a escala mundial arbitrat per superar la crisi iniciada el 2008 va comportar el creixement del deute públic i en alguns països van esdevenir-se problemes de capacitat de retorn d’aquest deute públic. La política de rescat bancari va palesar els problemes del deute públic i privat però l’endeutament existent no fou el causant de la crisis. Llevat del cas de Grècia en tots els altres països fou la recessió la que va provocar el dèficit públic i no al l’inrevés. Diversos països, entre ells Espanya varen haver d’ésser rescatats i, tanmateix, abans del rescat tenien unes finances públiques similars a altres països europeus pel que fa l’endeutament públic. ( A data desembre de 2007 el deute púbic espanyol era de 384.661 milions d’euros; a data 31 de desembre de 2018 era de 1.173.107 milions d’euros). El deute públic no va causar la crisi. La crisi del deute i la crisi de l’euro foren posteriors a la crisi causada per la fallida del sistema financer a escala americana i europea.
A Europa les polítiques d’estímul a l’economia només es van aplicar amb claredat entre el setembre de 2008 i el desembre de 2009. Després, la idea alemanya d’austeritat es va imposar finalment amb contundència a la reunió de l’Ecofin del dia 9 de maig de 2010. Molts economistes sostenim la tesi que foren les polítiques d’austeritat les que van accentuar encara més la recessió a Europa. Als Estats Units no es varen aplicar polítiques d’austeritat tan dures i va predominar l’estímul a la demanda agregada per al conjunt de l’economia.
Altres economistes diuen el contrari. Esmenten que a la dècada de 1990 diversos països van fer consolidacions fiscals en forma de reducció del deute públic i de disminució del dèficit fiscal i, tanmateix, varen mantenir l’economia en creixement. Aquest fou el cas d’Austràlia, Canadà, Dinamarca i Irlanda. Però aquests economistes obliden assenyalar que aquestes polítiques es van aplicar en època de fort creixement econòmic i no pas en època de recessió.
Els dèficits permanents i l’endeutament crònic a l’alça suposen, certament, problemes molt seriosos per a les economies de mercat. Ara bé, al meu entendre, no s’ha de confondre els problemes de fons amb els problemes immediats. Aquest és un error que cometen els defensors de les polítiques d’austeritat en temps de crisi. Una economia que té atur elevat, desequilibris a la balança de pagaments per compte corrent que importa més que no pas exporta i que està endeutada, té un problema de fons en forma de manca de competitivitat. Ara bé, mentre s’apliquen solucions als problemes de fons, a la causa última de la malaltia, que és la pèrdua de competitivitat, cal buscar remei d’urgència al problema immediat. I aquest remei és l’increment de la demanda agregada per la via d’aplicació de romanents pressupostaris, si n’hi ha, o bé per la via de l’endeutament públic.
Lionel Robbins en la seva Autobiography of an economist publicada el 1971 reconeix que la idea encertada de Friedrich Hayek -contrària a la interpretació de Keynes sobre les causes de les crisis econòmiques- segons la qual calia curar la recessió deixant caure les empreses que havien fet inversions equivocades i fomentar la disposició a estalviar, era una idea del tot inadequada en temps de recessió greu de l’economia. Ho era –deia Robbins- perquè “negar mantes i estimulants a un borratxo que ha caigut en un estany glaçat emparant-nos en el raonament que el seu problema original era el sobreescalfament (produït per l’alcohol) és un error de judici”. L’error de les polítiques d’austeritat és negar la necessitat de polítiques expansives de la demanda agregada en un moment de greu contracció i d’estancament de l’activitat econòmica.
El moment de fer la contenció del dèficit i la reducció de l’endeutament és quan l’economia està en creixement, amb superàvits fiscals, mai en èpoques de brusca frenada, de greu recessió de l’economia. Només en els moments d’expansió s’han d’implementar polítiques d’austeritat i de contenció de la demanda. En moments de crisi, en canvi, cal aplicar polítiques expansives, no recessives. El boom, no la crisis és el moment apropiat per a l’austeritat.
Per mor d’una barreja de doctrinarisme alemany basat en la ideologia de l’ordoliberalisme i per errors en l’anàlisi de les causes de la crisi econòmica, la Unió Europea no va calibrar prou bé les greus conseqüències negatives derivades de les polítiques d’austeritat aplicades a partir del maig de 2010.
ANNEX 3.- Ha mort definitivament la defensa de les polítiques d’austeritat “expansiva”?
Malauradament, després de la Gran Recessió 2008-2013/2015 la doctrina dominant en boca de molts polítics i economistes abans de l’impacte de la Covid-19 continuava predicant l’austeritat perquè a parer seu la recuperació de l’economia requereix liquidar les inversions excessives i incrementar l’estalvi de les persones i de les empreses. A això li anomenen “austeritat expansiva” o “devaluació voluntària”. Segons ells la crisi és el resultat d’un excés d’inversió en relació a l’oferta d’estalvi, que va ser possible perquè es va expandir massa el crèdit. Els bancs presten a tipus d’interès més baixos que els que haurien exigit els estalviadors genuïns i això fa que tota mena de projectes d’inversió siguin temporalment rendibles, fins i tot els més inadequats. Després de la Covid-19 retornarà amb potència aquesta idea i la política que comporta?
Hi ha una dimensió positiva en la idea d’austeritat basada en la constatació que el diner públic no es fabrica de manera gratuïta ni sense conseqüències en la inflació de preus i en la convicció que és bona cosa que els pressupostos estiguin equilibrats. Trobem lògic afirmar que “no es poden compensar els deutes adquirint més deutes”. Diem amb encert que “no es pot tapar el forat del dèficit fent més dèficit”. Ara bé aquesta lògica, quan no es posa en context, comporta el que s’anomena una fal·làcia de composició. La composició és falsa perquè allò que té lògica en el cas particular no la té en el cas general.
¿Què passa si tots fem estalvis al mateix temps? Si tots estalviem en un període coincident l’economia es col·lapsa. Cada família pot estalviar pel seu compte i això és positiu però no totes les famílies poden estalviar en el mateix moment: aleshores ningú comprarà allò que fabriquen les empreses o farà us dels serveis. Si un país europeu, posem pel cas Catalunya, estalvia, algun altre país ha de comprar les exportacions catalanes. I si tots els països europeus fan polítiques d’austeritat al mateix temps, superar la crisis esdevé impossible. No és factible que tots adoptem polítiques d’austeritat al mateix temps. Això és el que es descriu com la “paradoxa de l’estalvi”.
Oblidant la paradoxa de l’estalvi el raonament a favor de la política d’austeritat afirma que amb menys despesa pública, descens dels preus i contenció dels salaris les economies milloren en competitivitat. Així, diu el raonament, es guanya confiança entre els actors econòmics i financers; confiança que és un factor clau per al creixement econòmic. Aquesta tesi, nogensmenys, s’ha demostrat errònia en temps d’aguda crisi. No és cert que l’austeritat i la reducció del dèficit públic sempre condueixin l’estalvi cap a la inversió i, a partir d’aquí, esdevingui el creixement econòmic.
Cal recordar que a la dècada de 1930 als Estats Units, Japó, Suècia, Alemanya, Regne Unit i França els seus governs van intentar encarrilar els dèficits públics a través de l’austeritat pressupostària amb resultats desastrosos. Després del crac de 1929 el president Herbert Hoover (legislatura març 1929-març 1933) i inicialment també Franklin Delano Roosevelt (legislatures març 1933-abril 1945) varen augmentar els impostos al mateix temps que reduïen la despesa pública. En tres anys d’aquesta política, 1930-1933, l’atur va passar del 8% al 23% i l’economia es va col·lapsar. El 31 de desembre de 1933 John Maynard Keynes va publicar en el New York Times una esdevinguda famosa carta oberta al president Roosevelt on feia èmfasi en la necessitat de “l’augment del poder de compra nacional resultant de la despesa del govern finançada amb endeutament”. Keynes va adreçar a Roosevelt dues altres cartes de caràcter privat amb dates 1 de febrer i 25 de març de 1938 quan l’economia nord-americana i la britànica van entrar de nou en recessió. En síntesi, en aquestes dues cartes escrites en el primer trimestre de 1938 Keynes li deia al President: “O bé vostè dona molt més suport a l’economia del que ha concretat fins ara o bé cal que el govern assumeixi directament una bona part de les funcions del sector privat”.
El Japó després d’una caiguda del mercat de valors l’any 1930 fou el país que va aplicar amb major rigor les polítiques d’austeritat. Aquell any el PIB nacional va caure un 9,7%. El 1932 el ministre de finances japonès, arquitecte de les polítiques d’austeritat, fou assassinat per militars que el van considerar responsable d’aquelles polítiques. Tal vegada no s’ha explicat prou bé que a Alemanya el partit nazi fou l’únic que es va pronunciar de manera rotunda contra les polítiques de contracció de la despesa pública. A dia d’avui a Alemanya la defensa de l’austeritat és una bíblia emparada no només, com sovint es diu, en el terror de la hiperinflació d’entreguerres -que ha traumatitzat generacions i generacions d’alemanys- sinó sobretot en la ideologia qualificada com “ordo-liberal”.
El professor Antoni Castells ha remarcat que aquesta ideologia ordo-liberal té dos objectius bàsics: competitivitat i estabilitat. I és un catecisme amb quatre regles bàsiques: primera, cal promoure l’estalvi i la inversió més que no pas la demanda i el consum; segona, l’estabilitat de preus és condició imprescindible perquè el mercat tingui expectatives segures i per això el banc central independent ha de posar límits a l’emissió de diner bancari; tercera, cal equilibri pressupostari amb finances sanejades i nivell de deute públic baix; i, quarta, és imprescindible evitar que cap ens o empresa tingui posicions de domini del mercat. “L’ordo-liberalisme és una poderosa corrent del pensament econòmic favorable a l’austeritat”. (Veure Antoni Castells, La economia política de la austeridad: reflexiones a propósito de la Gran Recesión. Discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, Barcelona, 20 de febrer de 2014).
Quan entre 1945 i 1975 predominava la ideologia “keynesiana” Alemanya no seguia aquella línia de pensament ni, per tant, aplicava la política econòmica d’estímul a la demanda agregada. L’Estat alemany no és activista. És ordenador, ferm garant de les regles del joc del lliure mercat i té per “bestia negra” els càrtels econòmics. La ideologia liberal a Alemanya no és anti-Estat.
Per a conèixer el transfons intel·lectual que al llarg de la història hi ha hagut i hi ha encara darrera la idea d’austeritat val la pena llegir el llibre Austerity: The History of a Dangereous Idea de l’economista escocès Mark Blyth publicat el 2013. (Hi ha versió en castellà Austeridad. Historia de una idea peligrosa, Editorial Crítica, 2014)).
Quan l’economia de mercat superi inicialment l’impacte de la Covid-19 haurem de tornar a escoltar els arguments a favor de l’austeritat expansiva?. Em temo que així serà malgrat que avui sembli inversemblant.
Tot i que els fets empírics són fets comprovables i prou palesos la ideologia mai canvia. És un fet constatable que la ideologia de les polítiques d’austeritat té enormes incongruències lògiques i, tanmateix, mai no acaba de morir malgrat els errors d’anàlisi que incorpora. L’economista australià John Quiggin ha qualificat la política d’austeritat en temps de crisi com una idea ‘zombi’. És a dir, una idea que no mor mai del tot. Reneix una i altra vegada malgrat la seva inconsistència i malgrat el seu fracàs constatable. I no mor mai perquè al darrera d’aquesta idea hi ha conviccions ideològiques molt fortes. Sovint són conviccions que no mostren amb claredat allò que contenen: una animadversió profunda envers la construcció i sosteniment d’un ampli estat del benestar.
