Em suggereix aquest títol un interessant, com tots, article de A.Castiñeira i JM Lozano a l’Avui sobre la crisi i el consumisme. I em pregunto què passaria i com aniria Catalunya si tothom hagués fet com el meu veí. El meu veí va estudiar més de dues carreres i va aprendre una professió. Va començar a fer pràctiques sense cobrar un duro i no es queixava de res. I a més donava classes per tenir uns mínims ingressos. De fet a casa seva no li faltava de res però mai li va passar pel cap viure a costa dels altres. El primer cotxe que va tenir va ser de segona mà. L’any 1991 va comprar un pis entre els estalvis que tenia i una hipoteca. No era pas el pis ideal. Senzillament era el que podia pagar sense anar amb l’aigua al coll. I un préstec de l’època al 16 % que va liquidar tant aviat com va poder. El meu amic treballa entre 10 i 12 hores al dia des de fa 25 anys i ha format una família. Cada any li surt a l’IRPF el tipus màxim i esdevé per força hipersolidari amb un Estat al que té alèrgia. Paga per tots i cada un una mútua privada i compra, per no perdre temps, els medicaments sense recepta de la sanitat pública. Quan el van operar com que el metge que volia no entrava per la mútua i a la sanitat pública s’havia d’esperar, s’ho va pagar dels seus estalvis. Porta els fills a una escola concertada, la mateixa on va estudiar ell. Quan sent queixar-se als sindicats del retard en l’edat de la jubilació es queda perplexe, ell que mai s’ha plantejat ni ha cregut en poder viure d’una jubilació pública. El meu amic té les targetes de crèdit que li dona el seu banc però prefereix pagar sempre al comptat. I mai gastar més del que té i pot. S’ha fet una altra casa quan ha pogut pagar-la. Mai s’ha endeutat per comprar un cotxe o encara pitjor per pagar-se vacances ni cap tipus d’oci o divertiment. I és que no estira més el braç que la màniga. El meu amic viu bé però es fa un tip de treballar. El meu amic no hi entén d’enginyeria financera ni es planteja tripijocs amb els diners perquè una vegada que va jugar a la borsa en va sortir esquilmat. És tant clàssic i conservador que els calès que té se’ls ha guanyat d’aquella forma tant extranya que deu ser treballar. Ha vist com alguns feien autèntiques fortunes en el mon immobiliari sense saber un borral de res, simplement amb una suma d’irresponsabilitat, barra, complicitat dels bancs i borregueria col.lectiva. I per això ara quan veu que els mateixos estan apurats, no li fan cap pena. I l’emprenya veure com l’Estat els hi treu les castanyes del foc amb el seus calès (a més del 40 % d’IRPF i moltes hores de feina). El meu amic, quan estudiava la carrera, els mesos de juliol i setembre treballava a una caixa d’estalvis per fer calaix, i de ben jove ja va poder observar la diferència, simplificant, entre el client de la llibreta d’estalvis i el de la targeta de crèdit. Els retrats tipològics que hi ha darrera dels que viuen austerament i pateixen perquè no volen deure res a ningú, els discrets titulars de grans patrimonis dels que mai en fan ostentació, la pobra riquesa dels nourics, normalment ignorants i prepotents, la superficialitat i frivolitat dels que no es priven de res però han de fer autèntics equilibris al calendari amb la tarja per anar superant cada venciment mensual. La iniciativa i a l’hora patiment dels empresaris amb unes quantes nòmines al darrera cada final de mes, sumat als entrebancs de l’Administació i monopolis privats. Tot un ecosistema, apte per fer-ne una sèria d’aquestes de TV3, que no miro mai però de les que tothom en parla. Una sèrie on estaria molt clar quin són els bons i els dolents. Qui suma i qui resta. Qui té un balanç personal i de país positiu i qui, sense justificació, no deixa de ser un llast. Uns quants veins com el meu, junts fan una empresa, un poble o un país; uns quants dels altres fan només un forat. Amb els primers la paraula crisi no té sentit, amb els segons la crisi és previsible, inevitable i insuperable.
El meu veí pensa que ningú li ha de regalar res. I no vol deure res a ningú. Creu que la societat del benestar és desitjable per cobrir les necessitats dels que no poden valdre’s per si mateixos, dels que no poden seguir, però no per encobrir la barra i ganduleria d’uns quants. El meu veí sap el que valen les coses i no li sap greu pagar-les. I no entén que l’escola, la sanitat, l’habitatge o els medicaments siguin gratuïts per qui es pot pagar una segona residència, un vehicle de semiluxe o molts productes de pur capritx. Per descomptat lamenta l’atur dels que han perdut la feina i volen treballar i per això troba immoral l’actitut d’aquells que s’apalanquen en el subsidi d’atur per viure a costa dels que cotitzen. Al meu veí no li sap tant greu pagar peatges com que a moltes regions de l’Estat no n’hagin de pagar, gràcies a nosaltres. El meu veí, català de socarrel no és en absolut racista però pensa que en segons quines actituts hi juga un factor cultural en sentit ampli. No és el mateix la mentalitat del subsidi del sud de la península que la capacitat de superar els entrebancs de per exemple els alemanys. I els catalans estàvem més a prop de Carlemany que d’Al Mansur.
Em sembla que si tothom hagués fet com el meu veí, no hi hauria crisi i el país aniria millor. I potser la única manera de sortir de la crisi és fer com el meu veí. El meu veí i tots els que són com ell, haurien de, per exemple, portar els seus dipòsits a una entitat bancaria de nova creació que cregui més en la llibreta d’estalvis que en l’enginyeria financera. A un nou banc que no estigui irresponsablement endeutat per prestar diners als seus actuals insentats deutors, siguin immobiliaries o compradors sobrehipotecats. Deixar caure aquests bancs i que els accionistes exigeixin responsabilitats als seus directius, deixar caure aquestes caixes públiques i liquidar als polítics que s’hi han anat a jubilar. Recolzar tot el que vingui suportat pel treball, l’esforç, el talent, la substància. Ajudar el que sigui productiu i generi riquesa. Rebutjar el fum i la pura especulació financera o immobiliaria. I aplicar tots plegats uns criteris molt senzills, els del meu veí: no gasto el que no tinc, no demano el que puc aconseguir jo, no tinc el que no guanyo, no espero que em donin el que em puc pagar jo. No és més ric qui més té sinó qui menys necessita. És més important ser que tenir. El meu veí és un tipus normal, no és cap heroi ni pretén ser-ho. No dona lliçons a ningú però si tothom hagués fet com ell, segur que aniriem molt millor.
