El recent i fallit cop d’estat a Turquia ha portat molta confusió i molts comentaris totalment arbitraris per part de gran part dels observadors del món occidental. Em refereixo a els nombrosos comentaris en contra el cop d’estat que he llegit i escoltat els últims dies, evidentment després que la majoria de les potències es posicionessin a favor del govern democràtic d’Erdogan. Democràtic? Gens ni mica.
Sempre seré molt crític amb aquells que diuen que un govern democràtic és aquell que simplement ha guanyat unes eleccions. Necessitem trobar un concepte que ens ajudi a diferenciar un govern realment democràtic d’un govern amb suport popular. Sóc conscient que actualment molta gent definiria la democràcia simplement com el sistema on el poble té el poder per elegir a un representant, però m’és impossible vincular el concepte d’estat democràtic amb el d’un estat on la ciutadania no sigui inclusiva, no hi hagi fonts alternatives d’informació, on no existeixin llibertats i on els càrrecs públics no siguin electes. Els estats defensors de l’estat de dret, just i lliure, han donat suport a un estat, que no ho és i que en nombroses ocasions s’ha mostrat autoritari.
No crec que sigui un problema de paraules, actualment la definició de democràcia s’ha esbiaixat i popularment la gent la utilitza, bàsicament, per definir el bon model polític d’estat, sigui quin sigui, i tothom ho entén així. Per tant, tot i crear un nou mot que redueixi la paraula democràcia a simplement un model polític que dóna el poder al poble, sigui de manera directa o indirecta, estic convençut que els governs democràtics haguessin seguit donant suport a a l’actual president turc, Erdogan.
Crec que és necessari recordar alguns actes del president turc per a justificar i donar sentit a les meves paraules. El 2011 deté i es condemna a cadena perpètua a 17 militars. El 2013 reprimeix molt violentament als protestants del parc Gezi per la construcció d’un centre comercial i, aquesta enorme repressió, acaba provocant una extensió del sentiment antigovernamental per tot el país. Són conegudes les intervencions polítiques en la premsa turca, començant pel diari Zaman i, evidentment, la gran ofensiva contra els independentistes kurds. Sembla doncs, que ara té un xec en blanc per desenvolupar aquest tipus de polítiques sense control.
Curiosament, a més a més, sembla que Erdogan ha trobat la mateixa figura que va trobar Stalin en Trotsky per justificar qualsevol purga, Fethullah Güllen. Aquest teòleg va exiliar-se a Pennsilvània el 1999, després d’un conflicte amb l’actual president turc, fugint de la seva persecució. Des de llavors, el moviment Hizmet (creat per Güllen) ha condemnat la corrupció i purgues d’Erdogan en les institucions públiques.
Més enllà d’això, és veritat que Turquia va adquirir durant el segle XX un dispositiu de reconstitucionalització amb l’exèrcit, garant de la laïcitat i els valors que va aportar Mustafa Ataturk. És un mecanisme útil a curt termini, però que acaba proporcionant inestabilitat política, repressió de minories i un possible govern autoritari.
Tot i això, és inqüestionable el gran suport popular que té Erdogan, aquell capaç d’enfrontar-se cara a cara amb un tanc i jugar-se així la vida. És per això que adopto una posició de grisos en una escala blanc-negre, sense posicionar-me totalment a favor o en contra del cop d’estat, i em dedico simplement a anunciar la necessitat de matisar el terme democràcia o de crear-ne un de nou que defineixi el model exemplar que busquen els països d’occident.
