Les campanyes electorals, com també la imatge pública dels partits en tot moment, estan en les mans dels equips de comunicació de cada un dels partits. Aquests, utilitzant dades extretes de diferents enquestes i els seus coneixements en comunicació, intenten determinar la millor estratègia pel partit, han de tenir en compte el candidat, la ideologia que representa, com el partit l’ha percebut, i com els mateixos votants es perceben a ells mateixos, i altres factors de relativa importància.

No obstant això, aquest rol presenta una dicotomia moral, ja que un dels elements que cal determinar és la capacitat de rebre i entendre un missatge del votant al qual el partit es dirigeix. Essencialment s’han de preguntar: els votants del partit pel qual jo treballo són estúpids? La resposta a aquesta pregunta generalment és afirmativa, però amb diferents matisos. Per un costat, cal maximitzar l’eficiència de la campanya en captar vots, i els votants responen més a missatges que creen un sentiment d’urgència i que siguin tan simples com sigui possible dintre dels diferents límits de cada partit. És per això que els partits es centren en temes on les seves posicions es poden exposar de manera més senzilla, perquè altres posicions en altres eixos poden resultar massa complexos per implementar-los en la campanya. Solen ser els partits menys flexibles en la seva ideologia els que es poden permetre certa complexitat en la seva comunicació, i que fins i tot el seu electorat ho demanda, al ser més crític. Exemples d’això són els partits d’esquerres, l’electorat del qual tendeix a ser menys consistent, i les seves probabilitats d’abstenció o de votar per castigar al partit són més altes.

És per això, des del meu punt de vista, que mantenir-se a la frontera entre respectar al votant, però no sacrificar l’eficiència de la campanya és molt difícil. Crec també que en la majoria dels casos es sol prioritzar l’eficiència. I aquí és on el dilema moral es troba. Aquesta dinàmica és tòxica per la democràcia, però també és necessària si es vol competir en aquesta. Com he dit en el passat, l’única solució real és la voluntat política per fer campanyes que no tractin als votants com estadístiques, sinó com individus amb capacitat de raonament, independentment si ho són o no. No obstant això, és totalment improbable. Els comunicadors polítics es guien per les accions de l’electorat, per tant, depèn de la població identificar aquest comportament i aquestes tendències en campanya i castigar-les. Dintre del mateix món de la comunicació política existeix la voluntat d’evitar el populisme, especialment dintre el centre i l’esquerra actual, però cal recordar que l’objectiu final d’un polític és arribar a posicions de poder per impulsar polítiques que concordin amb les seves ideologies, i rarament la imatge que es projecta no és un reflex exacte d’aquesta ideologia.