Vivim temps convulsos, amb molta desesperança. Els mitjans de comunicació ens ho recorden cada dia: desnonaments, polítics nefastos que s’aprofiten de les circumstàncies, corrupció, finançament il·legal de partits polítics, abús de les instàncies de poder, negativisme arreu de proporcions colossals… Espanya i Catalunya han arribat al col·lapse institucional, identitari, econòmic i ètic.
Ser espanyol és avui el primer problema dels espanyols. I ser català esdevé un problema greu també, en part perquè hi ha qui no et deixa ser-ho, així de directe. I malgrat tot, cada dia trobem gran quantitat de gent que s’aixeca, lluita i dona testimoni de les ganes de donar la vida per als altres. Com els amics de tantes organitzacions humanitàries sense les quals la vida de molta gent esdevindria encara més infern del que és.
Avui em vull recordar especialment dels milers de voluntaris, que des de diverses estructures dels anomenats segon i tercer sector, treballen per als més desvalguts i desafavorits, per les persones que més pateixen, per a gent que els han robat el més profund del seu ésser.
Hi ha molta gent anònima, la feina de la qual és absolutament transcendental per ajudar els altres.
Ja n’hi ha prou de missatges negatius, d’insistir dia rere dia en fets anomenats noticiables que no ens aporten cap solució. Ja n’hi ha prou de xerraires que ens sobreexposen al desànim individual i col·lectiu. Necessitem formes renovades d’opinió, amb fonaments morals, i més acció útil, per ajudar tothom qui sofreix.
Cal que construim nous escenaris d’esperança. Noves formes de viure fonamentades en l’ésser i no en el tenir.
