La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va anunciar les propostes que la institució que presideix volia traslladar als governs dels 27 socis comunitaris, entre les quals hi havia la de limitar els beneficis de les empreses energètiques a través d’un impost especial. Ho va fer, concretament, amb aquestes paraules: “Les companyies de petroli i gas han tingut beneficis enormes, i proposarem que contribueixin de manera solidària”.
Mesos abans, al Parlament de Catalunya s’hi havien dut a votació iniciatives en el mateix sentit. El dia 11 d’abril d’enguany, el grup parlamentari d’ERC havia entrat una moció per tal que la cambra catalana instés al govern espanyol a aplicar una taxa pels beneficis extres de les elèctriques derivats del sistema marginalista i, alhora, que s’apliqués als grans grups energètics un augment de l’impost de societats. Uns dies després, el 28 d’abril, el grup de Junts duia a votació una moció que demanava gravar amb impostos les empreses de l’oligopoli energètic espanyol.
El que al Parlament de Catalunya es va aprovar amb un cert consens i normalitat és el que avui reclama la Unió Europea als seus estats membre. A l’arena política estatal, en canvi, tals mesures encara estan molt lluny de suscitar unanimitat. La llarga tradició del capitalisme d’amiguets i de les portes giratòries dels dos grans partits dinàstics ha deixat un pòsit que sempre dificulta el viratge cap a les mesures sensates.
Així, quan al setembre de 2021 el govern espanyol del PSOE i Podem va anunciar la seva intenció de limitar els beneficis de les companyies energètiques, des de l’oposició, encara liderada per Pablo Casado, es va posar el crit al cel. El tatcherisme barat peninsular, a través de la seva portaveu Cuca Gamarra, va remarcar el caràcter “socialista i comunista” de l’executiu, com si el tema de debat fossin les incautacions de la CNT-FAI. També va dir que tals mesures “frenarien la competitivitat i la inversió”, com si les grans companyies elèctriques recollissin en els seus balanços estratosfèrics els fruits de la lliure competència. No és que la portaveu anés per lliure. Casado va comparar-ho amb una “expropiació” i va acusar el govern de “ficar la mà a les empreses, el ciutadà i els treballadors”, com si Endesa o Iberdrola compartissin algun interès o preocupació amb el pobre desgraciat que cobra el salari mínim.
El govern espanyol va tornar a reprendre el tema aquest passat juliol anunciant un nou impost a les grans empreses energètiques i als bancs, assegurant que això suposaria una recaptació de 3.500 milions d’euros. Entremig d’una cosa i l’altra el PP ha canviat de líder. La nova cara visible de la dreta espanyola, Alberto Núñez Feijóo, deia en una entrevista a La Razón publicada el 4 de setembre que aquests nous impostos “no encaixen en un país de la UE”, com deixant entendre que estàvem parlant de mesures més dignes de repúbliques bananeres tropicals. Només tres dies després era quan sortia Ursula von der Leyen a fer les declaracions que citàvem al principi de l’article. La presidenta de la Comissió Europea -membre de la CDU alemanya i del Partit Popular Europeu i no pas comunista bolivariana- deixava en ridícul tot un aspirant a presidir el govern espanyol. Ves per on, potser és la dreta espanyola, d’escassa tradició democràtica, la que “no encaixa en un país de la UE”.
