Un dels habituals arguments emprats per justificar l’oposició a la independència és el del risc de fractura social. Aquest passat dissabte hem pogut veure com aquelles forces politiques més bel·ligerants amb el procés cap a l’estat propi i els seus seguidors més compromesos s’han pogut manifestar amb absoluta normalitat. Com ho vam fer el passat 11 de setembre, de forma massiva, molts dels defensors del futur estat català. El dia 12 d’octubre, festivitat de la Verge del Pilar, catalans d’origen aragonès han celebrat amb absoluta normalitat la festa que els lliga als seus orígens geogràfics i culturals, com no podia ser d’altra manera. I ben segur que així continuarà en el futur, amb independència de l’estat en el que visquin. Com ho fan els catalans d’origen gallec o els argentins d’origen català, per exemple.
No té motiu per provocar mes trencament social un nou estat, plural i respectuós amb les diverses llengües i cultures i que doni opció de doble nacionalitat, que l’actual profunda crisi econòmica, la religió o, salvant les diferències, el futbol o altres sentiments. Vivim en comunitats permeables i constantment intercomunicades, amb cada vegada menys fronteres mentals i quasi inexistents fronteres politiques. Les relacions humanes i econòmiques dins de Catalunya estan massa entrelligades i són massa sòlides com per trencar-se, més enllà de puntuals alts i baixos, per raons politiques.
L’existència de partidaris i detractors de l’estat propi és prèvia a la consulta o plebiscit, i no passa res. No hi ha pas ara fractura social sinó respectuoses opcions civils diferents en una comunitat social, econòmica i políticament integrada a la UE en una democràcia occidental del segle XXI. La consulta o plebiscit expressarà quantitativament i de forma global, no individualitzada, els partidaris que hi ha de cada opció però aquests naturalment ja existien abans. I no perquè es manifesti que n’hi ha mes d uns que d’altres, o mes que volen un canvi, i s’actuï en conseqüència, vol dir que les persones a partir d’aquell moment s’hagin de donar l’esquena, deixin de ser democràtiques i convisquin civilitzadament en el dia a dia.
L’autèntic risc de frustració col·lectiva es negar la veu a una part molt important del poble que la vol expressar. I l’autèntic risc de fractura social es la greu crisi econòmica que un estat propi ha d’ajudar a mitigar.
En definitiva, no confonguem la unitat d’Espanya amb la cohesió social dels catalans. Que la primera es senti, amb raó, amenaçada no vol dir que la segona estigui en risc. No donem arguments als adversaris i actuem tots plegats amb democràtica normalitat.
