“Itàlia és el meu país, l’italià és la meva llengua, la pasta el meu menjar i el chianti el meu beure. Si puc passaré mitja vida a Itàlia”. Un jove Josep Pla escrivia l’any 1922 a Josep Maria de Sagarra aquesta agosarada declaració d’amor (o professió de fe), tot just arribat per primera vegada al país transalpí, com a periodista. Anys després, al pròleg del seu llibre precisament dedicat a Itàlia serà més modest: “Jo no tinc cap categoria per a dedicar res a ningú. Ara, aquest llibre té per origen l’agraïment: exactament a Itàlia He viscut en aquell país gairebé sis anys de la meva vida. És un nombre irrisori d’anys. He fet el que he pogut. Si jo tingués una mica d’imaginació, tindria la il·lusió de creure que Itàlia és la meva segona pàtria”. De Pla a Enric Juliana, Itàlia ha produït una autèntica fascinació entre els periodistes catalans. Potser és, com deia l’advocat i dirigent del PSUC Josep Solé i Barberà, que els catalans som uns italians frustrats.
I de fet, Itàlia és un país apassionant, subjugant, còmic, irònic, dramàtic, tràgic. La seva densitat cultural; la seva història tan antiga com, alhora, novíssima; la seva irradiació mil·lenària a tot l’orbe; la seva política confusa i teatral, tan ideològica com relativista; la barreja i la potència de la Santa Seu, el calcio i la bellesa, i una permanent successió d’esdeveniment que només es poden interpretar entre amb unes coordenades plenes de referències literàries, històriques, culturals, mediàtiques, eròtiques i esportives. Itàlia és molt més que un país europeu de talla mitjana, amb un parell de notícies l’any –unes eleccions, un escàndol, un partit de Champions League-, una petita cultura que ens pot arribar de forma molt fragmentària i uns intercanvis basats en la importació i exportació de productes, turistes i estudiants d’Erasmus. Un país així podria ser-ho Holanda. O Àustria. O Dinamarca, Polònia o Txèquia. Però Itàlia és una cosmovisió completa i particularíssima, difícil d’interpretar sense amor i una certa inició per desxifrar una voluntat mai assolida d’esdevenir. Itàlia sembla haver estat creada per intentar ser interpretada. Sembla haver estat somniada per algun d’aquells Déus desvagats dels romans per què un dia un periodista enviés al seu país una crònica, potser fallida, potser enfarfegada, potser incompleta, potser plena de cites, de noms, de literatura, i potser màgicament plaent pel lector. Quants de nosaltres no voldríem ser-hi enviats quan llegim el que ens n’arriba?
Aquesta setmana, per exemple, anem plens d’imatges d’Itàlia. Al Vaticà, un Sant Pare d’aires i procedir gairebé revolucionaris, capaç de fer arribar un missatge que sobta fins al més escèptic, a través dels canals del periodisme menys pietós i complaent, que desmunta verbalment i de manera pràctica la justificació de segles de funcionament de la Cúria. A la Roma capital, un crepuscular Berlusconi provoca una crisi de govern per intentar aturar la seva inhabilitació i, davant de l’amenaça de mig partit de no acompanyar-lo en un final espectacular, es veu obligat a aturar el seu propi show, votant, en un gest de teatre genial (reconegut fins i tot pel mateix Primer Ministre Letta) la seva pròpia derrota a través del suport al govern de concentració de centre-esquerra-centre-dreta. Finalment ahir, tornava la tragèdia a l’illa siciliana de Lampedusa, de la que n’era Príncep Giuseppe Tomasi, autor d’Il Gattopardo, la melancòlica novel·la sobre el final de l’antiga aristocràcia borbònica i l’ascens d’una nova classe social en la Itàlia naixent, i que el mateix papa Francesc va visitar no fa pas gaires mesos en un senzill però emotiu homenatge als qui van perdre la vida a tocar d’una terra que creien de les oportunitats. 130 morts i més de 200 desapareguts és la xifra provisional que ens arriba d’aquest nou drama lligat a la immigració.
La mort, la comèdia, la religió. Aquest mosaic només pot conformar un relat arribat des d’Itàlia, que des d’aquesta altra banda del Mediterrani devoraríem amb l’avidesa amb que devorés una menja suculenta o portaríem a terme un pecat venial. Una bona crònica italiana que no serà mai un breu d’agència ni una notícia indiferent enmig de les pàgines d’internacional. Itàlia no és un país qualsevol i el que ens n’ha d’arribar no ho pot ser-ho de cap manera. O almenys, això esperem els qui sentim aquesta fascinació.
