La dita que “totes les famílies felices s’assemblen entre elles”; i que “en canvi, les infelices són desgraciades cadascuna segons la seva pròpia manera” (Tolstoi) ens la recordava l’escriptora Muriel Barbery -en la seva novel·la “L’elegància de l’eriçó”- en una d’aquelles delicioses converses que mantenen la portera de l’edifici parisenc i el llogater japonès. Tal vegada Tolstoi volgué dir que les famílies felices sempre s’assemblen perquè manifesten una mena de comú denominador en la manera d’exterioritzar la felicitat. I tal vegada a les infelices els cal detallar i explicar les diferents causes de la seva infelicitat ja que en les desgràcies es fa més palesa l’existència d’uns clars i distints denominadors.
En això de la felicitat i la infelicitat hi ha molts i diversos parers. Se n’ha parlat molt des de la filosofia, la teologia, la medicina, la psicologia, etc. D’entrada, són molts els qui es pregunten: per la felicitat en si mateixa, perquè és un dels innats desigs de tot ésser humà; pel seu origen o causes, pels seus efectes…I les respostes no han estat mai fàcils. Afirmava Woody Allen: “Que feliç seria jo, si fos feliç!”. És una tautologia, o ho pensen molts? Se sap on rau la felicitat? Des de Ciceró, que deia que la felicitat estava en “l’acumulació dels veritables béns, havent apartat els mals”, passant per Agustí d’Hipona que la descrivia com “el goig en la veritat”, fins a Kant que la veia com “l’acompliment de totes les nostres tendències”, hi ha hagut definicions o propostes per a tots els gustos.
Deixeu-me descriure l’estat de felicitat amb unes paraules de Antoine Saint Exúpery, extretes del seu llibre “Carta a un ostatge” i que les trobo encertadíssimes: “Érem totalment en pau, immersos, lluny del desordre,en una civilització definitiva. Assaboríem una espècie d’estat perfecte, en què, acomplerts tots els desigs, ja no necessitàvem res per confiar-nos. Ens sentíem purs, dreturers, lluminosos i indulgents. No hauríem sabut dir quina veritat se’ns manifestava dintre de la seva evidència. Però el sentiment que ens dominava era ben bé el de certitud. Una certitud gairebé orgullosa…Tots estàvem d’acord. D’acord, en què?. En la significació de la vida? En la dolçor del dia?…Aquell acord era tan ple, tan sòlidament establert en la seva pregonesa, es referia a una mena de bíblia tan evident en la seva essència…que, de bona gana, hauríem acceptat fortificar aquella tenda per tal de resistir-hi qualsevol setge, i morir-hi per tal de salvar aquella situació substancial”
Així és el sentiment de la felicitat: serenor, alegria, pau, ganes de viure,…com si es fessin realitat aquelles paraules bíbliques: “Jo els amansiré…, jo els ablaniré, jo sembraré, entre els homes, granes de dolcesa”. Naturalment Déu ens parla de la font definitiva de tota felicitat que es troba en la possessió i el gaudi de tots els veritables béns i els més elevats dons divins.
En el fons, el secret de la felicitat rau en la pau de l’esperit i de la consciència. El seu origen es troba en el fet un lluita -maldant amb totes les forces per aconseguir-ho- per tal de complir els deures familiars, socials, etc. i per comportar-se d’acord amb la dignitat humana, amb plena llibertat, veracitat i amor. S’hi afegeix, a més a més, la capacitat d’apreciar el que som i allò que tenim, sense desitjar envejosament les qualitats o els béns d’altri. D’aquí pot néixer clarament aquest benestar íntim i inefable tan difícil de descriure, ja que cadascun i cada família -“les famílies felices s’assemblen entre elles”- té la seva pròpia i benaurada experiència de trobar-se en un estat espiritual de vertadera, ordenada i lliure fruïció de tota la creació, la qual cosa comporta aquesta satisfacció de sentir-se contents, feliços i optimistes.
Potser, de vegades, sense saber ben bé quina ha estat la causa essencial de la felicitat -tot i que s’intueix en comprovar la seva harmonia unitiva i amorosa-, mentre que, per contrast, la desgràcia, la infelicitat i la tristesa es detecten amb més facilitat pel que fa a les seves causes motives.
Continuarà…
