Tinc, com tothom, records de la infantesa, i en aquests records hom hi sol trobar una mena de felicitat inicial i infantil, plena de bones sensacions vitals. La memòria d’aquells anys, per tant, va acompanyada d’un “inconfessat desig” de retornar-hi, com si fos aquell temps un dels “paradisos perduts”. Fou la primera dècada de la vida, i un creu que s’hi palpava, encarnada en fets, la felicitat per tots desitjada. Foren aquells temps passats els millors? Al·ludim, de vegades, a aquests “paradisos perduts”, com si fossin uns desapareguts Edèns, on la felicitat era pràcticament total i on una mena de continuada i immarcescible serenor ens envoltava per tot arreu. Era, tal vegada, un món en què no hi havia dolors, ni penes, ni mort, i on tots els homes eren pacífics i bons? Era un lloc i un estat. on la bé, la veritat i la pau ho senyorejava tot? Quan recordem aquells anys d’infantesa pensem que foren els més feliços i millors de la nostra vida: “melioribus annis”, com deia Virgili a l’Eneida (VI, 649).
Els recordem així perquè, amb tota seguretat, eren estimats i estimàvem. Un escriptor francès -Leon Paul Fargue- afirmava: “on ne guérit jamais de son enfance”: “un no acaba de guarir-se mai de la seva infantesa”. Però més que una malaltia de la qual ens hauríem de guarir, el fet de recordar els feliços anys de la infantesa és potser un bon senyal de salut mental i una ajuda per recolzar-nos en uns propis orígens plens de pau i consol: els grans -pares, germans…- tenien cura de nosaltres, i no permetien que experimentéssim cap dolor, ni pena, ni angoixa…Ells ens ho evitaven. D’aquí la nostra felicitat!
Més tard, aquesta pau i serenor no s’ha mantingut sempre; quan un viu aquest món canviant -sense haver-nos de quedar en estèrils lamentacions o pensant que “els temps passats foren millors”- el sofriment es fa present sota formes diverses. La realitat, però, és que el passat és irreversible i no hi pot haver retorn: no tot ens ha portat a aquella primera època de felicitat. Per això mateix cal acceptar els temps que ens han tocat viure, amb tots els ets i uts possibles. Recordo que Agustí d’Hipona afirmava: “Nos sumus tempora“; “nosaltres som el temps”, “anem amb el nostre temps”. I hem d’obrir aquest nou horitzó a molts que pateixen per tal de guarir-los de l’anomenada “malaltia del cansament”, que no és cap altra cosa que no un saber acollir i assumir correctament els signes dels temps i de la història; sobretot aquells que, tal volta, no acceptem amb alegria i plenitud, per raons més aviat egoistes o hedonistes. El temps actual és el que és i queixar-nos dels temps que ens ha tocat viure, apel·lant a aquella dita que “els temps passats foren millors” no arregla res. “No s’adonen -com escrigué també Sant Agustí en l’obra “La Ciutat de Déu”- que no és cert que els temps pretèrits foren sempre millors, quan, a més a més, els homes viuen i configuren el seu temps”. En definitiva hem d’estimar el nostre temps tal com se’ns presenta. És nostre; és la nostra història actual i viva.
L’envelliment, per ex. – i us recordo aquella visió negativa d’Erasme de Rotterdam, a què al·ludia la setmana passada- ens ha de fer veure-ho tot -el passat, el present i el futur- com un conjunt indestriable, a assumir-lo sencer, en totes les seves etapes, i saber donar-ne gràcies per ser feliços. D’altra banda, haurem de deplorar -plorar amb compunció, si cal- tot allò que no hàgim fet bé, reparant-ho amb més amor que mai. I també serem feliços!
Continuarà….
