Escric aquest article el diumenge després de veure com l’Oriol retornava a la presidència d’ERC després d’un pols llarg i duríssim. M’havia promès no tornar a parlar de política durant un temps llarg. Millor dit, m’havia promès no tornar a l’arena d’opinió pública política de partits. Aquest article no ho vol ser del tot. Però no puc evitar tornar a parlar del Junqueras “el dia després”. Perquè s’ho mereix i perquè quedi per escrit allò que no s’acostuma a dir. No volem parlar de les coses que t’han fet molt mal. Però avui, amb tot el carinyo per tothom, ho he de fer. I possiblement amb afany d’autocensurar-me públicament, parlaré de l’Oriol per darrera vegada.
Pels amics de l’Oriol, que curiosament després del seu trencament amb l’oficialitat d’ERC s’han multiplicat, avui és un gran dia. L’he vist patir molt durant aquests darrers quinze anys. L’he vist dubtar de quasi tot, decidir in extremis l’indecidible, l’he vist anar a presó, l’he vist dins la presó, l’he vist també gaudir de victòries efímeres, i patir compromisos indecents. Però mai no l’he vist feliç com avui. No està feliç per haver guanyat; és feliç per haver-se alliberat d’un entorn i d’un passat que li tenia l’ànima corcada.
No vull amagar que el meu consell de fa quasi dos anys no era que es presentés. He defensat sempre que s’havia d’allunyar de la política mentre estigués inhabilitat. No ho feia per càlcul polític, sinó simplement perquè el desgast d’estar present en decisions lligat de mans, no se’m feia suportable. En tot cas, no se’m feia suportable a mi. Però l’Oriol és d’una altra “pasta”. Hi ha bona gent que m’ha preguntat de bona fe perquè no em dedico a la política. A primera línia vull dir. Avui us en dono una pista: no aguantaria el que ell ha aguantat. Ni de bon tros. Ni una setmana. I ell porta quinze anys. Però porta sobretot en el calvari de les primàries set mesos. Set llarguíssims i rostidors mesos.
Ara toca descansar. A tothom. Temps hi haurà, amb calma, sobretot amb calma, de ressituar a cadascú al seu lloc. S’ha emprat molt aquests dies la paraula “recosir”. Es una bona imatge que Plató fa servir al diàleg El polític. Explica que d’alguna manera, l’art de la política s’assembla a l’art del teixidor. La definició de saber teixir un vestit de llana consisteix en l’entrellaçament de la trama i l’ordit. És a dir, una combinació d’associació i dissociació. És difícil però possible si se n’aprèn. I l’Oriol en sap. D’això en dono fe.
La política de partits en democràcia té aquesta grandesa. Guanyar no ho és tot. Es guanya per seguir treballant. Es guanya per seguir teixint. Però es guanya sense rancúnia. Cal temps, però no hi ha morts. Només rebequeries i putadetes. Cal no oblidar que la democràcia bona és només aquella que treballa pel bé de tothom. L’impressionant del discurs de l’Oriol de la victòria és que només va parlar de fer el bé al país. Me’l crec. Hi ha més polítics com ell. Aquests són els que necessitem. Que treballar per un partit, per una empresa o per una institució sigui sempre una condició necessària per treballar pel país. “Tothom” i “tots” van ser les paraules que més va utilitzar. Les lluites caïnites han de servir per reconciliacions evangèliques. Hem de sortir de l’antic testament on “quién a hierro mata, a hierro muere”. Deixeu-me acabar abreviant l’expressió més ignasiana que conec: “En todo amar y servir”. Això ha de ser la política. Un servei als homes i dones. Un diàleg permanent amb tothom, començant per un mateix. Una manera d’organitzar la vida en comunitat pensant en tota la comunitat. No pot ser altra cosa.
Ara, tots a descansar. Tots. Guanyadors i perdedors. Que temps hi haurà de tornar a la lluita política, i a treballar per un país, per un món que necessita de cadascun de nosaltres per viure en plenitud.
