És la pregunta que circula des de fa temps entre analistes i estudiosos del pensament polític. És evident que el drama PSC-PSOE és fruit de la conjunció d’un procés general Europeu i d’un procés particular català i espanyol, però en tots dos camps el socialisme democràtic ho té realment difícil per aixecar el vol. Per què?
Els mals moments de la socialdemocràcia –que van més enllà de resultats electorals puntuals, sent qüestió d’idees de fons i del seu arrelament- no provenen de la <revenja dels austríacs>, en paraules del gran historiador Tony Judt. L’alternativa de Hayek i companyia en forma de liberalisme econòmic ha ensenyat els seus resultats més negatius i cruents i s’ha demostrat insatisfactòria. Encara més, la cita de Hayek, recordada per Judt, segons la qual <la preservació de la llibertat individual és incompatible amb la satisfacció de les nostres aspiracions de justícia distributiva>, es demostra més aviat pobra quan fem una anàlisi atenta sobre el concepte de llibertat. Així doncs, no és l’èxit neoliberal el causant del mal socialdemòcrata. Contràriament i potser a destemps, ha estat el mateix liberalisme demòcrata o social el que s’ha imposat i triomfa avui dia com a gran idea de base estesa arreu. Rawls ha guanyat la partida a Hayek i el segon principi de justícia del professor de Harvard és generalment acceptat a Europa: desigualtats tolerades només si són en benefici dels menys avantatjats (és a dir, redistribució en forma d’impostos progressius) i igualtat d’oportunitats equitativa.
Tanmateix, aquest liberalisme social no ha convençut als socialdemòcrates –més a la dreta de la igualtat que a l’esquerra de la llibertat- i malgrat els èxits immediats que donà a Blair i a Zapatero, els seus partits han acabat repudiant les terceres vies de tots dos líders. Al capdavall, el liberalisme europeu és generalment social i accepta l’Estat del Benestar, difuminant així el perfil dels socialdemòcrates que prenen la via socio-liberal. El resultat de tot plegat ha estat una socialdemocràcia perduda per haver-se acostat massa al liberalisme, encara que fos social, i que malgrat el fracàs del nou liberalisme econòmic d’arrel austríaca, no és capaç de teixir cap alternativa.
Anem al cor de la qüestió i afirmem que tal incapacitat és fruit, en el fons, d’una desviació del pacte original que fou l’Estat del Benestar, desviació de la qual la socialdemocràcia és còmplice i beneficiària. L’Estat del Benestar fou pensat des de la premissa d’intentar facilitar un punt de partida equitatiu en el tret de sortida de la cursa social, però a partir del mateix hi havia lloc pel mèrit i pel reconeixement del fet evident que els éssers humans no som iguals: n’hi ha de més capacitats i de menys, de més responsables i de menys. Actualment i en nom d’aquest pacte, tanmateix, s’han generat unes expectatives agosarades que van més enllà de l’acord inicial i, sobretot, del seu esperit. La socialdemocràcia europea s’ha erigit sovint com a defensora d’aquestes expectatives agosarades i de les estructures que hi van lligades.
En són exemples una escola pública altament reivindicativa on tanmateix el professorat fa menys hores lectives cobrant tant o més que a la privada concertada. N’és exemple una universitat pagada amb diners de tots on, excepte comptades notables excepcions, es fomenta poc el mèrit i l’esforç, amb professorat vitalici, poca exigència i bars que fan negoci dia a dia amb estudiants de matrícula pública i esforç discutible. En són exemples totes aquelles estructures polítiques (diputació, consell, empresa pública) plenes de càrrecs a raó de la lleialtat a un carnet i no al mèrit i a la possible experiència que hom pot aportar. Deixem-nos de simplismes: el problema no rau en el tret públic o privat, no: el quid de la qüestió és l’ús que s’ha fet d’allò públic i d’allò privat.
La socialdemocràcia podria renovar-se amb una reformulació del pacte que en mantingués l’esperit original, sens dubte altament necessari, tot incorporant la necessària regeneració democràtica que bé podria aprendre del pensament republicà. Això, tanmateix, significaria renunciar a la reivindicació de drets que s’han convertit en interessos de sectors parcials i no béns comuns i a la renúncia a les estructures de poder excessives creades en nom de l’Estat del Benestar. Tot plegat, difícil d’assumir per polítics no excepcionals, i no veig massa excepcionalitat entre les files socialdemòcrates. Mentre això passa, una extrema esquerra de solucions fàcils i que poc té a veure amb l’esperit moderat del pacte social de l’Estat del benestar, es frega les mans.
@jordifeixas
