Fa poc més de 25 anys, Salvador Millet i Bel, en ser nomenat membre d’honor de la Societat Catalana d’Economia, va pronunciar un discurs d’agraïment a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, que va dedicar al “perfeccionament de la democràcia”. Crec que és un bon tema per reflexionar-hi de nou, a la llum de l’anomenat “procés” català.
A hores d’ara, sembla més que evident que això de la independència de Catalunya és un miratge i que el mantra de “fer república” és una entelèquia que ja no convenç els analistes mínimament rigorosos de la realitat. Tanmateix, això no vol dir que totes les reivindicacions i els fets que s‘han esdevingut a Catalunya els darrers anys inspirats pel sobiranisme hagin estat balders. Ben al contrari, han evidenciat les febleses d’uns i altres, de manera que ara estem en més bona disposició d’analitzar la realitat –si sabem posar-nos les ulleres adequades–, de detectar les febleses i imperfeccions d’uns i altres i de procurar posar fil a l’agulla per tal de pal·liar-les tots, uns i altres.
De la part catalana, el procés ha evidenciat la lluita pel poder per part dels sectors sobiranistes, una lluita que ha evidenciat la manca d’una estratègia comuna i ben planificada per assolir un objectiu tan notable com és la independència, i això ha eixamplat l’àmbit dels indecisos –diguem que com més rauxa exhibien uns, més seny i ordre reclamaven els altres– i alhora ha desvetllat la bèstia adormida d’uns quants ciutadans intransigents, que no estan disposats a posar en crisi l’statu quo que els dona seguretat, de manera que han passat al contraatac.
De la banda espanyola, s’ha evidenciat que la transició fou més aviat una transigència cap a un sector fins llavors políticament marginat, que la descentralització autonòmica ha estat una farsa –des del moment que amb 24 hores et poden retirar l’autonomia– i que encara persisteix un establishment hereu de la dictadura franquista i, per tant, predemocràtic, que imposa el seus criteris en els principals poders de l’estat, ja sigui la corona, la justícia, els cossos i forces de seguretat de l’Estat o alguns grups empresarials, d’infraestructures i de comunicació.
Tot això ha quedat evidenciat al llarg dels darrers anys, no tan sols a l’opinió pública catalana, sinó també a escala internacional. El fet que hi hagi presos polítics i no polítics pendents de judici tancats durant deu mesos per uns delictes molt dubtosos, segons reconeguts penalistes espanyols, i que el nombre d’exiliats polítics i no polítics vagi creixent dia a dia, davant l’estupor de bastants països de la Unió Europea, evidencien que el problema persisteix i que és un tema polític, que només es pot resoldre políticament amb diàleg i amb concessions per a ambdues parts.
Amb la caiguda del govern del PP ha començat una nova fase –un nou “procés”, en podríem dir– que tant el govern espanyol com el català faran bé de prolongar tan com calgui, per tal de perfeccionar la democràcia espanyola, que a hores d’ara mostra uns símptomes evidents de malaltia. Aquest procés, però, requereix que les dues parts facin moviments concrets que demostrin a la ciutadania la voluntat de canviar les coses i la manera de fer política, però també que facin pedagogia a les seves respectives opinions públiques, massa contaminades per les xarxes socials de prejudicis sobre “l’enemic que cal combatre”.
En aquest sentit, el procés català obre una oportunitat magnífica a l’Estat espanyol per iniciar una nova transició democràtica, amb la voluntat de nodrir-se de l’enriquiment cultural i del dinamisme econòmic que pot oferir la part catalana. El procés serà forçosament lent i viurà contratemps, i necessita com a requisit previ la suspensió de les presons preventives. Si les institucions espanyoles són capaces de fer aquest primer pas, és molt probable que creixi exponencialment la voluntat de col·laboració de la part catalana. Ara bé, si el que es fomenta és l’esperit “a por ellos”, la humiliació del poble català, la persecució dels llaços i la ratificació de les penes i sancions, difícilment aquest camí es podrà encetar. Certament, el PSOE té un poder molt feble ara per ara al Congrés, però crec que els passos cap a una distensió del conflicte català li poden reportar vots a l’Estat espanyol, perquè més enllà dels qui sempre criden i estan en la bronca permanent, hi ha una gran majoria silenciosa que tampoc no troba bé aquest linxament a Catalunya, simplement perquè molta gent té parents que hi van anar a viure temps enrere, cercant-hi un futur millor. I si ens hi fixem, veurem que el PP fa poca oposició –més enllà de Casado, que segons com acabi el tema del màster pot ser apartat del càrrec– i deixa que Ciudadanos es cremi fent una oposició agressiva que només agrada a uns pocs.
El temps ens dirà com acaba la cosa, però és evident que la millor solució per a ambdues parts és acabar entenent-se, explicar a la ciutadania tots els passos que adopten i fer pedagogia sobre la conveniència d’un acord win-win. Potser això sona avui un desideràtum, però en tot cas considero que és un horitzó més factible que la república catalana o que l’Espanya una, grande y libre.
