Quan els benvolguts lectors llegeixin aquest article, segurament ja s’haurà disputat la final del la copa del rei d’Espanya entre el F. C. Barcelona i el Sevilla C. F. D’entrada he d’aclarir que jo no sóc soci del Barça –els socis en són els propietaris encara que no s’ho creguin—. En sóc simpatitzant i en èpoques pretèrites havia acudit al Camp Nou a contemplar partits i havia seguit el primer equip en alguns desplaçaments fins i tot a l’estranger. En l’actualitat encara tinc el costum de mirar el seus partits quan els ofereixen per la televisió i no tinc altres compromisos més importants, però cada vegada me’n sento més desvinculat.
El F. C. Barcelona, com a institució, cada vegada més actua com una gran empresa, encara que el lucre no sigui el seu objectiu principal en teoria. Es desentén cada cop més d’una massa social que fins i tot pot arribar a fer-li nosa. Com que vivim en el país que vivim, i és impossible en els mitjans de comunicació espanyols actuals –exactament igual d’impossible com ho era en època del general xusquero Franco– hi pugui aparèixer la nostra veu, una part majoritària de la massa social blaugrana aprofita l’atenció que suscita l’èxit esportiu del F. C. Barcelona per fer sentir les seves reivindicacions. Però el club, per comptes de donar suport o simplement permetre la llibertat d’expressió de la seva afició, sempre hi juga en contra amb martingales de tota mena. Les martingales no produeixen altre efecte que remarcar la voluntat del club de silenciar els aficionats. Cada vegada que hi ha un partit transcendent, que cridarà l’atenció dels mitjans i en què sectors de l’afició –que la directiva i els seus amos deuen sospitar que són majoritaris– fan una crida a portar estelades al camp, sorgeix la iniciativa del mateix club o de qualsevol altaveu de la família igualadina dels diaris, de fer un gran mosaic. Mosaic que mai no mostra les reivindicacions de l’afició, sinó que amb qualsevol lema d’anar per casa té l’únic objectiu de tapar-les o diluir-les.
Si alguns aficionats particulars, o l’afició en general, és agredida físicament o en els seus drets democràtics, la defensa que pot esperar del club és o bé inexistent o bé ben poc eficaç. Ara els ha vingut de meravella la mort del Sr. Cruyff, a qui en vida no podien suportar, per promoure aplaudiments en el min. 14 de cada partit, sospitosament proper al min. 17.14 en què fins ara no havien aconseguit silenciar els crits d’independència de l’afició. Si a tot això hi afegim les activitat presumptament delictives de la directiva i part de la plantilla del primer equip, comprendran el meu poc entusiasme per la institució.
La final de copa no s’hauria d’haver disputat. La senyora subdelegada del govern a Madrid –càrrec ja força curiós en si mateix—ha comès una prevaricació en prohibir l’entrada d’estelades a l’estadi Vicente Calderón. Tots sabem què l’única bandera que incita a la violència, des del mateix moment de la seva creació –a causa dels usos que se li han donat, no pas per la bandera en si—és l’espanyola, i hauria de ser l’única que estigués prohibida. Que aquesta senyora ha comès una prevaricació ho sap tothom, incloent-hi el jutge que ha revocat la seva prohibició, però si esperem que hagi de respondre pel seu delicte ja podem anar demanant cadires. Més cadires ens caldran si esperem que sigui la Federació Espanyola de Futbol, organitzadora de l’esdeveniment, la que denunciï aquesta senyora i adopti una postura ferma per assegurar-se que mai més en esdeveniments dels quals sigui la responsable es puguin produir situacions similars. Si esperem que sigui el Barça, ens caldran tots els seients del Camp Nou i els nínxols del cementiri de les Corts.
L’única postura decent del F. C. Barcelona hauria estat negar-se a disputar la final, i que els rei es confiti la copa i se la enfonyi ben endins del cul, a veure si al final li explota i li queden el collons penjant de dalt de la creu del Valle de los Caídos, com estic segur que hauria dit un conegut comediant català al qual no agradava gens que li coartessin la llibertat d’expressió. Veient cap a quina banda decanta el cap l’aristòcrata igualadí, dubto que ens donin la sorpresa d’un mosaic que formi una estelada gegant. Per això espero, sense gaire convicció, que en cas de guanyar els jugadors del Barça tindran la delicadesa de tapar la quantitat de merda que porta enganxada aquesta copa amb una bona estelada.
