Hi ha qui fa veure que està molt preocupat per les tensions que travessa la vida catalana, Volen un xoc i l’imaginen. Volen un cansament i ens provoquen fatiga. Volen que ens avorrim i ens reciten poca-soltades fades. Volen un divorci entre uns suposats actors i un públic i fingeixen distàncies. No han pas entès encara que no hi ha cap representació, cap espectacle, cap teatre.
Jo no se pas massa com ho estan fent els suposats actors del que s’anomena procés en el vocabulari , sovint discutible, de l’actualitat sobre la política catalana. No ho sé pas gaire i no m’ interessa gens, perquè em resisteixo , gairebé amb ferocitat, a tota interpretació del que passa avui a Catalunya en termes d’uns actors que fan una representació davant d’un públic. Que no s’equivoqui pas ningú, no estem davant d’un espectacle per tal d’entretenir , excitar, fer vibrar, fastiguejar o avorrir a un públic. No reaccionem pas ni amb aplaudiments, cansaments o esbroncs. La comèdia d’una suposada paciència del diguem-ne estat espanyol consisteix en escenificar que en la vida catalana hi ha uns pesats que cansen a un públic amb una representació que ja dura massa. Caldria passar plana?
La font de les nostres tensions és la insatisfacció per la manca d’autogovern. És una voluntat de sobirania d’un poble que sempre fou sobirà fins que les armes borbòniques ens la prengueren. Cal veure el Decret de Nova planta, els decrets del govern de Burgos i totes les actuals restriccions. Com nosaltres volem l’autogovern ple, nosaltres mantenim la tensió, som ara un poble captiu que es vol deslliurar de les opressions que pateix. És el nostre combat i en ell no ens cansem pas amb cap fatiga. Aquesta voluntat pot ser escarnida, de fet ho és. Ja hi comptem. Els escarnis son lletjos, ja ho sabem. No ens distrauran pas amb bajanades. No volem. La sobrietat és també una eina de combat. La nostra dignitat de poble sobirà no ens porta pas a dialogar amb qui és un barroer carceller. Si ells volen dialogar amb nosaltres els hi cal respectar-nos com un poble sobirà. Tan senzill com això. Hi ha un bell i dens silenci en totes les resistències, fet de moments sobris i de moments dignes, que és penyora i esperança d’alliberament. És en el seu l’origen la font que alimenta una vida de combat, una font que raja ben forta. El so de la font és ben clar i alegre, l’aigua quan neix salta des de la joia amb llum. La nostra voluntat dura. La sabem fer durar. La mantenim ben desperta. Estem contents de trobar-nos tots junts volent ser un poble. La voluntat d’alliberament ens és sobretot una festa. La sabem fer. La volem guanyar. La guanyarem.
