En un article de fa uns 4 anys, en Francesc Puigpelat explicava com en nombrosos espais públics de França hi havien començat a instal·lar rètols en castellà. El motiu, segons el citat autor, era el menyspreu olímpic que molts parlants de la llengua de Leo Messi dispensen a la de Ribéry. Una incapacitat per superar el monolingüisme “gairebé patològica”. Fa només mig segle, hauria estat impensable que els francesos haguessin privilegiat en la retolació el castellà a l’alemany o l’italià.
A casa nostra, sol estar força consensuat que, perquè el català creixi, ho ha de fer a costa del castellà. Ni que sigui una mica. De fet, la introducció del francès a principis del segle XX (després va venir l’anglès) com a llengua obligatòria a les escoles volia ser, també, una manera de treure protagonisme a la que avui dia és majoritària entre els catalans, però que no té el caràcter de pròpia. Diversos lingüistes, com Pla Nualart, solen repetir que els estudiants haurien de saber més català, menys castellà i molt més anglès (o xinès o rus, etc.).
Les dades que tenen entre mans els sociolingüistes apunten cap a diversos factors desfavorables al català i d’altres que li van a favor. Com va explicar Francesc Xavier Vila en les I Jornades de Dinamització (20 i 22 de novembre), d’una banda desapareixen les persones que només usen el català perquè no tenen més opcions –no saben cap altra llengua o la L2 l’empren amb notables dificultats–. Com a compensació, creix el nombre de persones que s’instal·la en el català. És a dir, el grup d’aquells que podrien expressar-se perfectament en castellà però que no ho fan gairebé mai. Un altre fenomen que deixa el panorama en empat és la tendència a convergir que, segons el doctor, sembla que funciona en els dos sentits.
La força de la ignorància, per cert, també opera en altres terrenys, i per això no s’ha de menystenir. És la que farà, quan se celebri la consulta, que valgui igual un vot unionista que un vot independentista. I és cosa dita i repetida que el primer és un vot menys format (potser també menys informat) que el segon: els votants de les CUP, ERC i CiU són els que compten amb més simpatitzants universitaris.
Així doncs, aixecar culturalment el país no és només un luxe perquè els autors puguin anar d’artistes. No és que m’agradi gaire posar-me trascendent, però em sembla que amb la cultura ens hi va ni més ni menys que la supervivència.
