Certs observadors de la política catalana del moment coincideixen en l’opinió que els poders espanyols –el poder governamental, l’institucional i el mediàtic- esperen amb paciència o impaciència que la “bombolla” de l’independentisme català rebenti davant la pressió constant i creixent a què està sotmesa. Creuen que al President Artur Mas –responsable principal i gairebé únic del depravat procés engegat cap a la sobirania- se’l pot vèncer, se’l pot desactivar, ni que sigui a marxa lenta. És una falsa creença que posa en relleu el poc coneixement que tenen de la personalitat del president català. No albiren la solidesa de les seves conviccions ni la seva capacitat de resistència a les diverses ofensives de l’adversari.
Però, i la gent, i el poble de Catalunya? ¿Aguantarà, ferma i compacta, la societat catalana fins al dia que pugui exercir, de la manera que sigui, el seu dret a decidir? És la mateixa pregunta que es formulava Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia (21 d’octubre, 2013), i acte seguit afegia: “L’estratègia de Madrid parteix d’una previsió: una societat com la catalana, acostumada a un nivell de benestar determinat, no aguantarà l’estrebada i acabarà frenant quan les coses es compliquin materialment (encara més) per a cada ciutadà.
Aquesta és, efectivament, l’estratègia que ha posat en joc l’actual govern espanyol del Partit Popular. Una estratègia que manifesta que el poder central tampoc no ha mesurat la potència psicològica del poble català en el seu conjunt, ni la seva consciència de ser una nació, ni la seva voluntat de consolidar-la fent el pas endavant que mai no havia gosat fer. L’estira-i-arronsa del dia a dia fa que els poders espanyols oblidin fàcilment que el combat del poble català per tal de preservar la seva nació ve de molt lluny, en guerra i en pau, i que darrere les submissions i les negligències –que n’hi ha hagut- sempre s’hi amaguen molts combatents que no es rendeixen.
De la fortalesa del poble català, Espanya no en sap o no en vol saber res. La ignora, encara que tingui motius per conèixer-la perquè és una fortalesa demostrada en diversos moments de la història en què tot es donava per perdut. L’àmbit de la llengua, per exemple, n’és un. Mai el poble, ni en les èpoques de pressió dictatorial més asfixiants, va deixar de cantó la llengua pròpia ni adoptà la llengua dels dominadors o dels poderosos. Mai no es doblegà davant dels qui tenien –i tenen encara- el propòsit d’arraconar la llengua d’aquest poble i, alhora, el d’anihilar la seva identitat.
Ara, a la segona dècada del segle XXI, ja comença a ser hora que Espanya, el seu Estat i els seus poders baixin de l’escambell, considerin Catalunya com a nació diferent de la castellana dominant, i es posin a negociar d’igual a igual el futur dels catalans i dels espanyols. Em temo, però, que no baixaran. No els interessa cap pacte o negociació entre iguals, perquè sempre han actuat com a superiors i no volen deixar de ser-ho d’aquí endavant.
