La foto.

L’Estat, a partir de 1989, abandonada tota pretensió de fornir un nou ordre econòmic, reaccionà, davant del fet de ser relegat a un segon pla pel Mercat, envaint l’espai del dret de família. Es preguntaran què té a veure una cosa amb l’altra; tot està relacionat, com veurem. Constatem que mai com ara l’Estat no havia gosat posar la seva grapa a l’interior de l’àmbit domèstic. Mai com ara l’Estat no ens havia tractat com a menors d’edat, indicant-nos coactivament quins han d’ésser els capteniments d’alcova, quins són els límits de la pàtria potestat i quines possibilitats tenen els menors de revelar-se legalment contra ella, amb tot el suport dels poders públics, quan reben una cleca del pare o quan volen avortar sense el seu consentiment. Aquesta fastigosa intrusió de l’Estat a l’interior de les nostres cases no té aturador. Una vegada planejat i instaurat, el cercle dantesc s’anirà estrenyent més i més. Com el gos salvatge que cada dia necessita més sang per apaivagar la set, fins que no és capturat i sacrificat, així també l’àmbit de la privacitat es veurà cada vegada més amenaçat per l’Estat orwellià. L’esquer és el de menys: la violència domèstica, la sinistralitat en el trànsit o el que vostès vulguin. L’esquer, amanit amb unes estadístiques convenientment maquillades que sempre indicaran que el nombre de morts sembla disminuir, és el que permetrà a l’Estat ficar el nas a tot arreu on el mercat li permeti, per vigilar i per castigar. Val a dir que, fins ara, els resultats d’aquesta intrusió il·legítima han estat ben galdosos. Si la política és l’art de solucionar un problema sense crear-ne un altre de més gros s’han ben lluït els nostres polítics. Si més no fins el present la violència domèstica no ha fet res més que augmentar dia rere dia. Els poders públics pretenen, fins i tot, fer-la més racionalista i es pensen que ho aconseguiran, per posar un exemple, desheretant l’agressor en el cas que sobrevisqui a la víctima. Pel camí queden les escorrialles del codi de successions català, fins ara dret romà en estat pur, violentment corromput i apedaçat. Diu Edmund Burke (XVIII) que a Anglaterra existeix una legítima presumpció en favor de les coses que porten llargs anys instituïdes. Així ho he trobat i així ho deixaré, rebla Pla.

Aquesta actitud deliberada de turmentar el proïsme en el més íntim de la seva privacitat ha permès a l’Estat tapar el decalatge al qual s’ha vist sotmès pel mercat, després de la caiguda del bloc soviètic. Des d’aleshores el capitalisme no té rival ni necessitat de donar explicacions a ningú. El neoliberalisme, conscient del seu poder, l’exerceix, per bé que donant peixet a l’Estat. I el peixet és el dret de família. La majoria dels tabús que, avui, forneixen la dictadura del políticament correcte han estat congriats als Estats Units i, d’allí, exportats a la nostra terra on, trobant el terreny adobat, han estat ovacionats en grau superlatiu per la força política que es troba, en teoria, més a l’esquerra de l’arc parlamentari. Diem en teoria perquè aquesta força política té un vot interclassista diàfan, des del moment que obté més sufragis a Gràcia que a Nou Barris, per exemple. D’una banda qualifica tot el que ve de més enllà de l’Atlàntic nord de diabòlic i malvat. Però de l’altra, esdevé dòcil i manyaga quan, després de la caiguda del mur, es queda d’un dia per l’altre sense programa polític i ha d’acceptar els manlleus que el neoliberalisme li proporciona amb tanta generositat, ni que sigui a costa de la nostra privacitat.

En qualsevol cas, convindran amb mi que la tendresa dels postcomunistes menjant de la mà d’Al Gore és digna d’una superproducció cinematogràfica de l’alçada de Pretty Woman o Animal farm. Qui no s’emociona és perquè no té sentiments. Ara els Estats Units ja comencen a estar de tornada de tot aquest ecologisme adotzenat i de fireta, com palesa l’èxit aclaparador de la sèrie televisiva The Goode Family, de Mike Judge. No s’estranyin si aquesta sèrie és silenciada a Catalunya, puix que sembla expressament concebuda per fer la punyeta als postcomunistes, tan lluny han arribat en el seu mimetisme de la ideologia ianqui. Sigui com sigui no està de més recordar en aquest moment aquella màxima marxista que feu fortuna durant els primers 70’s: la ideologia de la classe socialment dominant tendeix a convertir-se en la ideologia dominant socialment. Així, tots els components del políticament correcte haurien estat segregats per la ideologia de les classes dominants als Estats Units, puix que beneficien el mercat. Els postcomunistes mantenen amb Nord-amèrica una relació amor/odi digna del més prestigiós psicoanalista.

Tot plegat comporta que s’estigui produint una permuta de rols. La lliure circulació de mercaderies i, per extensió, també de persones –desenganyin-se, la prioritat no eren les persones- dins l’espai europeu haurà estat, de nou, l’esquer. El mercat, omniscient, ha reeixit subvertint la piràmide kelseniana de la jerarquia normativa, bo i situant al cim de l’ordenament jurídic, per damunt de la Constitució, els usos de comerç. El mercat és, doncs, el nou poder públic.

I és en aquest marc que apareix –quina casualitat- el laïcisme. El laïcisme ha esdevingut en el nostre món una nova religió; una religió militant i amb l’empenta pròpia de les religions joves. Els poders públics, que no són pas neutrals, la fomenten, perquè els obre les portes de la privacitat, ni que sigui només per acontentar un electorat compost majoritàriament per persones amb un grau d’autoexigència més aviat tou, com correspon a una civilització exhausta i decadent. Tampoc no seria raonable esperar un capteniment diferent dels poders públics, si més no a l’Estat espanyol, davant la posició no menys bel·ligerant de la Conferència Episcopal, per bé que aquesta no sigui la causa principal de l’èxit que està tenint aquesta nova religió. L’èxit cal cercar-lo en la seva absoluta manca d’autoexigència personal. Recordem, en canvi, que el cristianisme –d’aquí el seu rebuig- porta implícit l’imperatiu categòric kantià; per tant, és un camí que fa pujada.

La secularització del nostre mon no es pot atribuir al precedent. El precedent immediat, Franco, té sens dubte la seva importància, fins i tot trenta-cinc anys després de la seva mort. El precedent immediat explica, per exemple, les diferències entre Itàlia i l’Estat espanyol, que no són poques. I el precedent mediat, si més no des de les bullangues de 1835, quan començà la crema d’esglésies i convents, explica per exemple que la nostra és una terra de malcontents que no en tenim mai prou, ni els uns ni els altres. El precedent explica només la nostra peculiar manera d’interioritzar una realitat més amarga, que ni tan sols no goso etiquetar de problema, com és la secularització del món occidental. Què pretenen els poders públics amb el nou laïcisme? Arraconar la religió. Però no es pensin que el seu interès sigui alleugerir els ciutadans de la càrrega moral que tota religió comporta. Una vegada la religió d’aquests verals hagi estat arraconada el buit s’haurà d’omplir, puix que tot buit tendeix a omplir-se; és l’horror vacui de Pascal.

Què preocupa a la senyora Camats? la foto i els sindicats. Als escolars que els bombin! Que de cada quatre alumnes un arriba a secundària sense saber les quatre regles? miri, què hi farem. Si hem arribat a aquests resultats és perquè tot passa per davant de l’aprenentatge de la nostra quitxalla.