Uns dies a Irlanda donen per molt, per fer-se una idea d’un país amb una geografia espectacular ajudada per un clima generós amb el medi ambient i també per conèixer els trets bàsics d’una societat vital, alegre, i compromesa, corresponent a un país jove, independent des de 1922. I aquí està la clau del que vull detallar, perquè la independència no va ser per tota l’illa, donat que els comtats del Nord, el Ulster, varen quedar, i així segueixen, sota la corona britànica, formant part del Regne Unit. L’arribada dels britànics ve de lluny, de segles, i als comtats del Nord han ostentat durant anys el poder polític i social i també religiós (són anglicans i els natius irlandesos són catòlics).
La convivència va empitjorar quan els catòlics es varen revelar per sortir de l’opressió econòmica, social i religiosa en què es trobaven, i durant 30 anys, fins a l’acord del Divendres Sant de 1998, va haver-hi atemptats, intervencions de l’exèrcit britànic i conflicte permanent. Ara ja portem 27 anys de pau, per dir-ho d’alguna manera, amb acords que permeten la lliure circulació per tot Irlanda i participació dels catòlics a la vida política. Aquest fet va quedar alterar pel Brexit, donat que Irlanda va passar a tenir frontera amb un estat, el Regnen Unit, que ja no era UE. Es va trobar una solució imaginativa que va consistir en mantenir una frontera ‘invisible’ per la ciutadania.
La impressió és que a Belfast i Derry, emblemes del conflicte, tot està en ordre, però entrant més en el debat, s’observa que només el 7% dels nens van a escoles mixtes i que les societats unionistes amb el Regne Unit i les que volen la integració a Irlanda, mantenen les seves costums i tradicions sense voluntat d’apropar-se o compartir. A nivell econòmic dona la sensació que qualsevol tornada al conflicte seria perjudicial per a tothom, de manera que sembla que els dos bàndols accepten la situació actual, i ja veurem què passa en el futur. De moment, la frontera és invisible però el conflicte persistent.
