La gent acostuma a anar amb els forts i amb els que prodiguen seguretat perquè hi troben protecció, i se’n riu o s’aparta dels acomplexats, dels que dubten tot el dia o no tenen el valor de fer cap pas. Anar amb la veritat pel davant sense temor de ser titllat de qualsevol cosa també ajuda a ser ben valorat. Tanmateix, és cert que contra tot pronòstic la gent acostuma a votar a roïns i corruptes, és clar que això té una explicació, normalment els més corromputs acostumen a ser els més poderosos. Però bé, això ara seria una altra història per explicar.
Anem al gra. Servidor sempre ha apostat i ha fet campanya a favor de l’estratègia de l’empatia per guanyar terreny a favor de l’opció política pròpia, encara que això a vegades signifiqués perdre el temps en tripijocs absurds sense cap valor ni guany immediat. Només a tall d’exemple vull recordar la meva defensa vehement i fidel als dos tripartits d’esquerres i catalanistes, per la sacsejada política que van significar -obrir el meló estatutari per fer-lo esclatar contra la paret del constitucional- i per l’oportunitat d’exercir la meravellosa prova del cotó al federalisme de províncies. Una prova que a fe de Déu, ha acabat donant els seus fruits vist l’esfondrament de la temuda maquinària del PSC desplaçant-los de la centralitat política i reduint-los a uns mísers i escarransits 16 diputats al Parlament. Però no només es tractava de posar els farsants davant del mirall, al llarg de tots aquests anys també he celebrat tota conquesta social que hagi pogut apropar un gran sector de la població a l’opció independentista. Deixar l’essencialisme resistencialista, posar en valor el republicanisme i reivindicar un patriotisme social, ha estat sense cap mena de dubte la immensa aportació que ERC i els seus satèl·lits socials han fet per el moviment independentista al llarg dels últims 15 anys.
Dit tot això, i sense perdre el nord ni -sobretot- el pòsit ja construït, crec que ha arribat el moment de tastar el risc, de ser valents, d’atrevir-se a fer el salt sense por a pensar si tenim o no xarxa a sota. El canvi de xip definitiu vindrà quan amarats de raons i amb tota la veritat històrica que portem a la motxilla, decidim mirar endavant amb el que tenim sense complexes ideològics. La valentia no té ideologia. I això no només ho dic pel partit republicà, sinó per tot l’independentisme que en general sempre peca d’inseguretat davant els sectors indecisos que sovint juguen a la desorientació volguda i partidista. Comptat i debatut, en definitiva serà la fermesa insubornable la que ens donarà la victòria, serà el gust pel risc que ens farà més atractius, i el desacomplexament sobretot ens desestressarà.
Tenim majoria i ens l’hem de creure, tenim el poder per dependre de nosaltres mateixos, perquè som els bons i tenim el deure de guanyar. L’estratègia a seguir no està en cap manifest ni full de ruta, sinó en voler-ho i acceptar-ne el preu a pagar. La independència de Catalunya serà una realitat quan uns quants -molts- tinguin aquests conceptes per sistema. No calen majories per fer una revolució, no sé si m’explico… A partir d’aquí, amb la justa combinació de fermesa i intel·ligència, tots aquests peixos bullits que han ressucitat la Puta i la Ramoneta, tots aquests esbirros del sistema espanyol disfressats de justiciers socials, ressentits que vanaglorien el pobrisme com a sistema de vida mentre entorpeixen tots i cadascun dels passos que fem per exercir la llibertat política, i per tant el benestar de les persones, molts d’aquests claudicaran. A partir que despleguem una barreja de por encisadora, no cal que ens preocupem més de si som majoria o no, la gent, més de la que ens pensem, ens seguirà cap a la victòria.
La gent va amb els valents, perquè els valents tenen una atracció especial que es fa difícil d’explicar, i això és aplicable tant a una ideologia com a un moviment popular d’alliberament nacional. Fem-ho possible, perquè si no ho fem serem arrasats sense contemplacions, i quan estiguem destrossats i vençuts, uns quants mentre fan el vermut i amb cara de superioritat moral, encara tindran els pebrots de dir-nos que la millor solució era el referèndum pactat amb el teu botxí.
