A l’any 1900 el món tenia 1.500 milions d’habitants. Cinquanta anys després, el 1950, tot i haver passat dues guerres mundials, la població s’havia doblat, situant-se en 3.000 milions. I cinquanta anys més tard, el 2000, altra vegada s’havia doblat, situant-se en 6.000 milions, de manera que en cent anys la població mundial s’havia multiplicat per quatre. I l’increment no es va aturar, ja que l’any passat es va arribar a la xifra de 8.000 milions d’habitants, i la població no para de créixer, tot i que els demògrafs apunten que l’increment serà més lleu i que en el 2100 s’arribarà als 10.200 milions d’habitants. Les xifres són espectaculars i impensables fa uns anys i obren debats en diferents àmbits. D’una banda, la distribució d’aquest increment no és homogeni, donat que és molt més elevat en els països del tercer món i, per contra, molt descendent en els països desenvolupats, fet que provoca migracions cap a aquests estats, de ciutadans d’estats que no poden absorbir l’increment ni facilitar una vida digna a tota la població. Si ens fixem amb Àfrica, es preveu que en vint anys s’haurà arribar a 2.000 milions d’habitats, essent actualment de 1.500 milions. En aquest escenari sorgeix la pregunta següent: què faran aquest cinc-cent milions de joves si no tenen sortida en els seus països d’origen?…deixo la resposta pel lector. Previsiblement, si no es fan polítiques per facilitar el desenvolupament de la societat africada, el normal és que segueixin els fluxos migratoris cap a Europa, que, per altra part, degut al descens de natalitat, tindrà la necessitat de recepcionar immigrants. El que cal fer és gestionar amb eficiència, diplomàcia i respecte als drets humans i sense hipocresia ni fent populisme, tot el que afecta a les migracions. Ens cal solidaritat i gestió ordenada i eficient, propiciant els acords entres els estats i evitant la influència de les màfies. I també cal molta informació, formació i respecte a la forma de ser individual i col·lectiva de tothom. Estem davant un món cada vegada més complex que cal gestionar-lo amb polítiques adequades. La solució no està en respostes senzilles a situacions complexes.

Article anteriorColesterol equilibrat
Article següentEstem visquent en un món distòpic?
Nascut a Torroella de Montgrí (1956). Doctor per la Universitat de Barcelona. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona i en Ciències Polítiques i Sociologia per la UNED. Diplomat en Comunitats Europees Col·labora en mitjans de comunicació sobre temes relacionats amb Europa i en política internacional. Actualment fa una columna quinzenal d’opinió sobre política internacional a El Punt AVUI. També participa periòdicament en programes de radio i televisió.